En el món del futbol, l’entrenador que tries diu molt de l’equip que vols ser i la direcció esportiva que tens parla de la filosofia i solvència del projecte esportiu. El primer mandat de Joan Laporta al Barça va ser globalment excepcional en termes esportius gràcies al rumb i l’estabilitat d’aquest lideratge tècnic, que aterrava a la gespa Frank Rijkaard i als despatxos Txiki Begiristain, però que inspirava des de fora la credibilitat i l’autoritat de Johan Cruyff. El final catastròfic de l’era Bartomeu va partir fonamentalment de la pèrdua del rumb esportiu, la ingerència irresponsable dels directius en aquest camp i la inexistència d’una direcció esportiva estable i efectiva. Però el retorn de Laporta no ha redreçat aquesta muntanya russa.
Xavi Hernández va arribar a la banqueta com a pla B, Jordi Cruyff va pujar al vaixell ja en marxa com a secretari tècnic i Mateu Alemany, el director de futbol, l’abandona a mig trajecte, de manera que al juny s’hi posarà un rookie com Deco i ja es veurà si s’entén amb Jordi Cruyff o si aquest decideix no renovar. Si la banqueta acostuma a ser la cadira elèctrica, la direcció esportiva del Barça és una cadira fantasma. No és que Mateu Alemany sigui imprescindible i el seu adeu una tragèdia. El problema és que la mà dreta del president en matèria esportiva deixa la feina a mitges de manera estranya i abrupte; que sembla fer-ho frustrat perquè la seva direcció i el seu criteri no són tan determinants en la planificació esportiva com se suposava havia de ser, i que aquesta situació de conflicte genera inestabilitat, obre dubtes sobre el full de ruta, qüestiona el lideratge esportiu del club i, en definitiva, debilita el projecte.
No és un bon símptoma, venint com ve el Barça del carrusel de directors esportius de Bartomeu, més formals que reals, i finalment destituïts (Zubizarreta 2015, Robert Fernández 2018, Pep Segura 2019 i Abidal 2021). I tampoc és un bon moment perquè la reconstrucció de l’equip encara està a mig camí. Una Lliga és una Lliga, un premi gran, el símptoma inequívoc d’una bona feina i, per al Barça de Xavi i Laporta, la prova que l’equip ha aconseguit sortir del pou i encarrilar la recuperació de la grandesa extraviada. Però falta un salt de qualitat important per posar-se a l’altura del City, el Bayern o el Madrid i ser gran també a Europa. I és un marge de millora bastant més gran que el marge de maniobra que deixen l’elevada massa salarial, el fair play financer de la LFP i la pèrdua d’ingressos del club.
