El barcelonisme va votar de manera aclaparadora el retorn d’en Joan Laporta a la presidència del Futbol Club Barcelona. La situació era crítica. En plena pandèmia els ingressos havien minvat de cop i volta, alhora que Josep Maria Bartomeu havia submergit el club en una orgia desenfrenada de fixatges i contractes que, ben aviat, van ser del tot inassumibles. Laporta i la seva junta van recollir un club en fallida esportiva, econòmica i anímica.
Amb en Mateu Alemany ben aviat van adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Tot i això, un cert efecte Laporta va permetre agafar un oxigen i guanyar una Copa. Però el club estava ferit de mort i sagnava sense que res pogués tallar l’hemorràgia. Vam perdre el millor jugador del món que no volia pas anar-se’n. No podíem pagar les nòmines. Ni fitxar. Ni fer net de jugadors i entrenadors que s’aferraven a contractes exagerats que en alguns casos s’havien renovat quan en Bartomeu ja havia convocat unes eleccions que arribarien després d’ajornaments inadmissibles.
Tot aquest recordatori és imprescindible per entendre que la planificació esportiva que ha anat fent la junta directiva de Laporta ha estat i està encara absolutament condicionada per l’economia i els contractes vigents. Ben segur que les decisions i el disseny de la plantilla haurien estat diferents si haguessin pogut treballar amb més marge de maniobra. És a dir, tenim la plantilla que hem pogut fer dins del que hi havia i lligats de mans i de peus. També cal admetre que alguns fixatges són apostes de l’actual direcció esportiva i que gràcies a les famoses palanques s’han pogut fer. Alguns amb molt bon resultat i potencial, algun altre més decebedor. Però en línies generals s’ha fet més el que s’ha pogut que el que s’hauria volgut. Especialment decebedor ha estat el paper d’alguns jugadors que no han volgut adequar els seus sous exagerats a la situació del club o que han preferit romandre al Barça per cobrar els contractes malgrat que sabien que no jugarien i que tenien bones alternatives per sortir. Molts barcelonistes discuteixen ja a hores d’ara en Xavi. Jo el defenso de totes totes! Coneix la casa, l’estil de joc i el veig engrescat, exigent i pencaire. Tot el crèdit.
Enguany, el calendari absurd de les seleccions amb un mundial vergonyós a Qatar que esgarra la temporada, ha contribuït decisivament en la desfeta europea. Ens hem hagut de jugar la classificació en el grup de la mort amb baixes importants i, ves per on, ens han matat! I els àrbitres, que se’n vagin al bar. Som-hi, que tenim molt marge per créixer!
5 
1 