És tradició que amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya les principals entitats esportives del país realitzin un homenatge institucional davant el monument dedicat al conseller en cap Rafael Casanova. I és també una tradició que algunes veus qüestionin aquesta tradició apel·lant a la divisa que esport i polític no és un binomi adequat. En el cas del Barça, l’entitat esportiva amb més projecció internacional de casa nostra, caldria entendre que des de la seva fundació, és una institució arrelada al país, Catalunya, un compromís que és acceptat majoritàriament per la societat catalana i també entès –o hauria de ser entès– per aquells barcelonistes d’arreu de l’Estat espanyol i del món.
Ja l’11 de setembre del 1919 representants del FC Barcelona, amb Ricard Graells com a president, van dipositar per primera vegada una ofrena floral en el monument de Rafael Casanova, un fet que vint anys després seria recordat en l’expedient de depuració de les noves autoritats feixistes. En un informe de la policia datat el febrer del 1940 llegim: “Ante la estatua de Casanovas, que ahora ha dejado de existir (…) se celebraban actos de afirmación separatista, a los cuales asistían una representación del Gobierno de la Generalidad, Ayuntamiento y demás entidades y Centros separatistas, presidiendo la misma el “Líder”, Companys. A este acto siempre han acudido con coronas, flores y el escudo del “F.C. BARCELONA”, todos los directivos, jugadores y socios del mismo”.
És ben cert que el valor d’agent actiu del catalanisme que ha desenvolupat el Barça al llarg de la història s’ha manifestat amb més intensitat en els períodes mancats de llibertat. I, agradi o no, l’actual moment n’és un d’ells, perquè tot i la consolidació de les institucions polítiques tenim presos i exiliats polítics. I és per això que el club ha (tornar) a estar més que mai compromès a projectar, amb convicció i fermesa, la imatge de la Catalunya democràtica al món. Afortunadament, ja no cal que la bandera del Barça substitueixi la senyera catalana, com va succeir durant el franquisme, sinó que la bandera del Barça, avui, ha de fer costat a la catalana, un desig que Joan Gamper ja havia manifestat reiteradament. La imatge del club va més enllà de l’àmbit estrictament esportiu i és també la imatge d’una societat moderna, integradora i multicultural, justa i solidària. La polièdrica combinació de nacionalitats i cultures que es respira dins del vestidor, i també a la graderia, n’és un exponent clar.
L’any 1924, amb motiu de les noces d’argent del club, el periodista esportiu Daniel Carbó escrivia que “la vida del Barça ha estat sempre una vida d’afirmacions i ideals”. Uns anys després, el 1974, amb motiu dels 75 anys de vida del club, el periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán, ho resumia amb una frase que faria fortuna: “El Barça és nogensmenys que la sublimació èpica del poble català”. I afegia: “La gent ha demostrat un magnífic sentit de l’orientació i, conscientment o inconscient, ha sabut trobar en la fidelitat al Barça la fidelitat a les seves arrels i al futur de la seva identitat personal i col·lectiva”. Potser més desapercebuda va ser una sentència del tècnic argentí César Menotti, que al cap de poc temps d’arribar a Barcelona, va confessar que “el Barça és un monument al sentiment de Catalunya”. I ja entrat el segle XXI, el president Joan Laporta va explicar a la seu de Nacions Unides que el Barça “és un club esportiu, però per damunt hi ha una altra realitat: el Barça és una institució. Som una institució que lliga uns determinats valors de civisme, país i ciutadania amb l’esport”, recordant un altre president del club, Josep Sunyol i Garriga, que va proposar la divisa “Esport i ciutadania” com a eina per la millora de la societat a través de l’esport i que entenia el Barça com una entitat transmissora d’un seguit de valors com la democràcia, el progrés, la llibertat, la catalanitat i la solidaritat.
Són diversos exemples en moments ben diferents de la història del club, però que inexorablement reafirmen la realitat del “més que un club” que caldria defensar amb fermesa davant els embats repressius que podem patir.
