El debat entre resultat i espectacle és tan vell com el futbol. La taronja mecànica de Michels va enlluernar al Mundial 74, però va guanyar Alemanya; el mateix li va passar al Brasil de Zico al Mundial 82. És més fàcil guanyar, que fer-ho jugant sempre a l’atac amb un futbol atractiu. I en aquesta tensió cadascú té l’ambició i les aspiracions que té. El Barça fa temps que va definir un camí en el que el què (guanyar) perdia valor sense el com (espectacle); és a dir, resultat + espectacle = èxit. Les etapes de Cruyff, Rijkaard, Guardiola i Luis Enrique van donar al barcelonisme els valors més alts de la història en aquesta equació, per això la filosofia està molt consolidada, però la tensió resultadista és constant i sempre genera dreceres i discursos alternatius.
El Barça de Hansi Flick és un èxit des de gairebé tots els punts de vista. Un equip construït del no res, amb molts joves, molta pedrera, molts menys diners dels normals en el Barça i els seus rivals naturals, però amb un futbol innegociable, ofensiu en totes les línies, dominador i vertiginós alhora, que ha tornat a situar al Barça en la primera línia, a banda de guanyar Lligues (2), Copes (1) i Supercopes (2) en dos anys. Tot i això, les recents derrotes als últims minuts davant el PSG i el Madrid han fet perdre els papers a més d’un, qüestionant elements estructurals de la manera de jugar com ara l’altura de la defensa o que l’equip busqués la victòria al clàssic del Camp Nou en comptes de conservar l’1-1 entre altres.
Els partits sempre es guanyen a la pissarra i es perden en el munt de decisions que es prenen sobre el terreny de joc. Els homes de Flick encerten molt més que s’equivoquen, però quan fallen en la pressió, la precisió o la vigilància, quan la diferència està en rebutjar a corner o a un costat, o en fer una falta que eviti un contraatac o no fer-la, la resposta no és renunciar a les virtuts, l’estructura o la mentalitat que defineixen el teu equip, sinó corregir els errors i millorar l’execució del pla en el següent embat. Com aquest cap de setmana al Metropolitano, davant un Atlètic en ratxa i amb el liderat de la Lliga en joc. De les urgències defensives de la primera part, al domini incontestable de la segona, hi va haver una substitució, unes correccions posicionals en la pressió i una convicció innegociable.
Com va passar abans amb Cruyff, Guardiola o Luis Enrique, Flick té el timó ben agafat i les idees molt clares
