La decisió del Barça de suspendre l’homenatge als campions del món i substituir-lo per una exaltació de l’estelada abans del partit de Lliga amb l’Athletic Club ha trepitjat l’ull poll del nacionalisme espanyol i ha generat una tempesta en el got d’aigua de les xarxes socials, però és la decisió correcta, la que està a l’alçada del que és i representa el Barça, la que manté l’entitat en el carril central de la seva història. Si algun culer de debò s’ha sentit sorprès, contrariat o defraudat per aquest posicionament del club és que fa temps que s’enganya a ell mateix.
Sembla que calgui recordar que els homenatges individuals al Camp Nou són actes de barcelonisme, de reconeixement als jugadors del club, res més; i també són un aperitiu i un tràmit impacient que jugadors i públic enllesteixen ràpidament perquè tots tenen al cap el partit que és a punt de començar. Vuit jugadors del Barça han fet el cim aquest estiu i el Camp Nou està content pels seus i perquè això engrandeix el Barça, però l’homenatge és anecdòtic i opcional. I els ofesos que han fet un drama de la suspensió i desqualificat la decisió del Barça, fins i tot la legitimitat per prendre-la, a tots ells els importen un rave els jugadors, l’afició i el club. A ells només els importa la bandera, la d’Espanya, i el que persegueixen és el relat que el Barça i Catalunya són espanyols, tant com el que més.
El Barça és molt plural, més que ells, perquè està en la seva essència, i dins el barcelonisme hi ha gent que és de la selecció espanyola i altres que són de la selecció catalana i viuen Mundials i Eurocopes com uns apàtrides per obra i gràcia del totalitarisme. A partir d’aquí cadascú ho gestiona com vol. Tu pots identificar-te amb Cubarsí, Eric, Lamine i companyia o amb la filosofia culer del futbol de la selecció espanyola i no identificar-te amb la bandera, les proclames patriòtiques d’Espanya. El Barça, per descomptat, és tota la seva gent, però també la seva història, els seus referents, els seus valors i la seva identificació amb el país, Catalunya, al llarg dels últims 126 anys. El Barça no porta a la samarreta la mateixa bandera que el Madrid, l’Atlètic o el Sevilla, porta la de Catalunya. El Barça parla i respecta moltes llengües, però sent i s’expressa en la seva, el català. I la història del Barça l’ha definit i posicionat al costat del seu país, la seva bandera, la seva llengua, la seva gent i la seva llibertat, enfront de les imposicions i les repressions que sempre han vingut d’Espanya.
Per això, quan la policia espanyola va actuar de forma abusiva, violenta i criminal contra uns barcelonistes i les seves estelades en nom de la intolerància i la unitat d’Espanya, com va passar a Elx i ha passat en altres camps, el Barça no pot ser a cap altra lloc que defensant la seva gent i les seves banderes, perquè són les banderes de la llibertat d’expressió, de la llibertat ideològica, de la democràcia i, en aquest cas, també, de la llei. El Barça va estar a l’alçada i els seus jugadors també. I a qui li piqui, que rasqui.
