Manel Comas va ser un dels entrenadors més prestigiosos i carismàtics del bàsquet català: onze banquetes ACB i tres títols van salpebrar trenta anys de mestratge. Conegut com el xèrif pel seu caràcter i per un d’aquells frondosos bigotis analògics, va dirigir el Barça de principis del curs 1997-1998 amb Nicola, Esteller, Quique Andreu o Djordjevic.
Entusiasta practicant de la bateria, Comas va deixar un reguitzell d’anècdotes i frases per a la història, com ara la de febrer de 2007 quan va qualificar un pivot del seu propi equip de “NAF”: “negro atlético fraudulento“. L’endemà mateix va haver de demanar disculpes davant d’una expressió actualment impensable.
Tanmateix, aquest desafortunat acrònim -que probablement no va dir amb afany racista-, ressona de manera inevitable cada vegada que els equips fitxen estrangers d’unes expectatives inversament proporcionals al rendiment posterior. És el cas del Palau, on enguany han aterrat onze incorporacions -dues de les quals, lesionades, i la majoria, de nom impronunciable-, que durant uns mesos podran camuflar les seves debilitats sota el comodí exculpatori del període d’adaptació.
Que el club necessitava una sacsejada resultava tan obvi com el fet que Navarro -finalment apartat de les funcions de mànager- tenia molta menys punteria als despatxos que a la pista. Però una revolució d’aquesta magnitud no només assenyala la bomba, sinó que també planteja seriosos dubtes sobre la viabilitat competitiva d’una secció sense marge de maniobra per a més fracassos.
Primera galleda d’aigua freda: Laprovittola, un dels damnificats de la neteja, va executar la maledicció de l’ex en la final de la Supercopa. Algun il·luminat -que potser manté el càrrec- devia pensar que ja no servia per al projecte de Sekulic, en una decisió que recorda als mateixos que no van voler el retorn de Huertas.
L’equip ha engegat amb la consecució de la Lliga Catalana, tres victòries i dues derrotes, l’última rebent 100 punts a Múrcia. Només el temps dirà si tots aquests reforços refloten una secció que amb prou feines duu quatre copes del Rei i dues lligues en l’última dècada -a banda de les habituals decepcions europees-, o bé actuen de temporers, fotocopien l’era Bartzokas i aprofundeixen encara més en l’esvoranc nostàlgic respecte d’aquella duradora generació daurada dels Epi, Solozábal, Sibilio, Jiménez o Trumbo.
