Jack l’esbudellador fou un assassí en sèrie a qui se li atribueixen cinc grans homicidis del segle XIX. Ho va fer en el municipi londinenc de Tower Hamlets. Actuava de nit, en un indret de mala mort. Malgrat ser tan conegut, va néixer i va morir en l’anonimat. Cap policia el va enxampar mai. Ningú no coneix la seva cara, però el seu nom encara ressona per la city. Qui sap si l’assassí es va reencarnar en el cos d’un altre assassí nascut fa trenta-quatre anys a França?
Perquè avui, quinze quilòmetres a l’est, en l’estadi de Stamford Bridge, l’assassí francès, també de nit, ha tornat a carregar-se una víctima. Avui, Karim l’esbudellador ha clavat tres ganivetades novament a un gran equip del panorama europeu. Karim Benzema ha tornat a marcar un hat-trick, al pur estil Benzema, contra el Chelsea, vigent campió continental, i el seu Reial Madrid ja voreja les semifinals de la Champions (1-3).
La bona decisió de Carlo Ancelotti en l’inici
El partit, però, l’ha començat guanyant l’entrenador de l’assassí. Carlo Ancelotti, amb la lliçó del Barça apresa, ha plantejat un senyor partit. Davant l’habitual incògnita en l’extrem dret (ni Rodrygo Goes ni molt menys Marco Asensio estan a l’altura de la cita), ha alineat sàviament Fede Valverde. L’uruguaià li ha donat la raó. S’ha buidat en la pressió, i ha ajudat de valent en la sortida de la pilota. Punyal gautxo.
I és que el Chelsea ha sortit a mossegar. Aquesta és la tònica usual dels blues, i per tant no ha pillat desprevinguda la parròquia blanca. Ni a Toni Kroos ni a Luka Modrić. Els dos migcampistes han demostrat la seva vàlua en la sortida de la pilota, ajudats per un David Alaba imperial. I la pressió local ha estat en va. No han inquietat N’Golo Kanté o Jorginho Frello un Madrid serè, que ha avisat a través de Vinicius. El brasiler ha perdonat el primer, amb un llançament al travesser.
Karim Benzema no perdona
Els blancs no tenien cap problema esperant uns londinencs que no feien mal en estàtic. Superar les línies blaves estava sent un joc de nens. I en un d’aquests jocs, Vinicius i Benzema, cada vegada més agermanats, han dibuixat, als vint minuts de partit, una bona paret que el francès ha millorat. Quin golàs! Després d’una centrada a l’espai del brasiler, Karim l’esbudellador ha esbotzat la pilota, de cap, amb una potència endiablada. Res ha pogut fer el porter Édouard Mendy. L’1-0 ha reforçat encara més el pla d’Ancelotti.
Abans que els locals poguessin digerir res, pràcticament sense temps per reaccionar, Karim l’esbudellador ha assestat la segona ganivetada. Gràcies a una centrada mil·limètrica de Modrić, el francès ha col·locat, un altre cop amb el cap, la pilota el més lluny possible de Mendy, buscant i trobant el traïdor contrapeu. Dos gols en quatre minuts! Quina bogeria! Després de la seva exhibició contra el PSG, Benzema ho estava tornant a fer.
Mentrestant, el Chelsea es dessagnava encara més en atac. En estàtic li costava molt. I la defensa del Madrid estava cada vegada més còmode. Tot i això, el lateral dret Reece James l’ha descol·locat amb una finta i, després d’una centrada preciosa de Jorginho, Kai Havertz ha guanyat l’esquena a Dani Carvajal i ha escurçat distàncies just abans del descans. L’1-2 era un oasi.
Benzema aprofundeix la ferida gràcies a una pífia del porter Mendy
En la represa, i després de l’intent de reacció de Thomas Tuchel en forma de dos canvis, senyores i senyors… Karim l’esbudellador ha tornat a punxar! Ha aprofitat una nova pífia forçada. Una modalitat ja clàssica. Mendy s’ha relaxat excessivament i ha cedit un petard a Antonio Rüdiger.
Allà rondava, per descomptat, Benzema. Olorava sang i, efectivament, n’hi havia. Dos no es barallen si un no vol: Mendy ha posat de la seva part, però Benzema també. “Cal ser allà”, que diuen sempre als bars. El francès ha robat la pilota al defensa esmentat, ha completat el hat-trick i ha aprofundit la ferida. Surrealista. Quan passa un cop es pot parlar de sort. Quan passa quatre cops, cal parlar de mística.
Reacció blue fallida
Com a bon equip britànic, el Chelsea no s’ha rendit. Tampoc els quedava una altra. Sabien que la tornada és al Santiago Bernabéu, piconadora per excel·lència. Per tant, sabien que havien de remeiar la dolorosa distància al marcador. Però aquest Madrid està tocat pels déus. I pel millor porter del moment. Un xut meravellós de César Azpilicueta, teledirigit a l’escaire, l’ha rebutjat també de forma mística Thibaut Courtois. Ha fet l’aturada del campionat el belga, xiulat en el seu retorn al Bridge.
Tuchel ha intentat tornar a fer reaccionar els seus amb l’entrada d’una bèstia incomprensiblement suplent de la partida. Amb Romelu Lukaku, el Chelsea s’ha fet més vertical. El cansament madrileny també ha fet figa, així com el fet que un notable Éder Militão hagués d’abandonar el matx per molèsties. Però res de res. Aigua.
Aquest Chelsea no és aquell equip que va meravellar el continent el curs passat. És un conjunt deprimit, probablement per les circumstàncies extraesportives que el rodegen. I aquest Madrid és un equip immortal. Els és igual rebre quatre gols a casa per part de l’etern rival. Setmanes més tard, i amb dues ocasions i mitja, el seu esbudellador ha marcat tres gols. La tornada al Bernabéu té cara de tràmit, i aquest Madrid té cara de favorit per guanyar la catorzena.
