El Paris Saint-Germain ha tornat a escriure una pàgina daurada de la seva història i ha conquerit una nova Champions League després de superar als penals l’Arsenal en una final vibrant al Puskás Aréna de Budapest. L’equip de Luis Enrique ha superat un rival exigent, valent i fidel a la seva identitat, però ha acabat imposant un model que ja s’ha convertit en una marca registrada del tècnic asturià: control, personalitat i convicció.
La primera part s’ha disputat tal com l’Arsenal volia. El gol de Kai Havertz al minut sis del partit ha permès al conjunt anglès jugar el futbol que els ha portat a ser campions de la Premier League i a jugar aquesta final de la Champions League, tancant els onze homes en el seu camp propi i deixant al PSG el control total de la pilota. De fet, l’equip francès ha acabat la primera part amb més d’un 70% de la possessió del joc, però sense generar cap ocasió de perill. L’Arsenal s’ha sabut tancar molt bé sumant jugadors per dins, i quan la pilota ha viatjat cap a les bandes els extrems del PSG s’han trobat cada vefada amb dos jugadors de l’Arsenal que impedien qualsevol jugada individual. Però aquest PSG ha après a conviure amb l’adversitat. No s’ha desordenat, no ha perdut la calma i ha continuat creient en el seu pla. Amb Vitinha dirigint el ritme, amb Dembélé generant desequilibri i amb Kvaratskhelia apareixent entre línies, els francesos han anat guanyant terreny.
La fe d’un equip campió
La segona meitat ha confirmat el canvi de tendència. El PSG ha assumit definitivament el comandament del partit i ha obligat l’Arsenal a córrer darrere la pilota. Els anglesos han mantingut l’orgull competitiu, però cada recuperació parisenca ha fet la sensació que el següent cop podia ser definitiu. I ho ha estat. En el moment de màxima exigència, quan les finals acostumen a castigar qualsevol dubte, l’equip de Luis Enrique ha trobat l’espurna necessària per completar la remuntada. El gol de l’empat ha arribat després d’una llarga seqüència de possessió que ha acabat desgastant la resistència londinenca i obligant a Cristhian Mosquera a fer un penal clar sobre Kvaratshkelia. El gol de Dembélé ha desfermat l’eufòria d’una afició que ja ha vist com el seu club deixa enrere complexos històrics per instal·lar-se entre les grans potències del continent.
Tot i això, la final ha continuat viva fins al darrer instant. L’Arsenal no ha abaixat els braços i ha trobat recursos per resistir quan el partit semblava escapar-se-li. Els minuts finals han estat una batalla d’esgotament físic i mental, amb dos equips convençuts que qualsevol detall podia decidir la Champions. La pròrroga ha mantingut la mateixa tensió. El PSG ha monopolitzat la pilota, mentre que els londinencs han buscat el cop definitiu al contraatac.
Però la gran final europea ha acabat exigint el desenllaç més cruel i alhora més llegendari: la tanda de penals. Allà, on la pressió pesa més que les cames, el PSG ha trobat la recompensa a una nit de convicció absoluta. Els llançadors parisencs han mostrat una serenitat extraordinària i Gabriel Magalhães, el defensa de l’Arsenal, s’ha convertit en l’heroi inesperat després de fallar l’últim penal que ha acabat inclinant la balança. Quan la pilota marxava als núvols de Budapest els jugadors de Luis Enrique han esclatat d’emoció. El tècnic asturià ha aixecat els braços amb la mateixa calma amb què ha construït aquest equip durant tota la temporada. El PSG no només ha conquerit Europa; ho ha fet mantenint una idea de joc que molts consideraven irrenunciable fins i tot en els moments de màxima pressió.
