El Paris Saint-Germain ha caigut eliminat novament a la Champions League. Ho ha fet molt abans del que Nasser Al-Khelaïfi i la resta de dirigents esperava. De fet, aquests han confeccionat una plantilla digna de competir per guanyar el trofeu, almenys en el paper. Per tant, dir adeu a la competició als vuitens de final serà una llosa dolorosa pels xeics qatarians.
El PSG és ja campió, virtualment, de la Ligue 1 francesa. Allà sí que no tenen, pràcticament, rival. Des que els qatarians van adoptar les regnes del club francès l’any 2012, i sense comptar la primera temporada, la 2011/2012, en la qual no van estar des del principi, només en dues ocasions s’han quedat sense aixecar el títol de lliga. Va ser l’any 2017, en detriment de l’AS Mónaco, i el 2021, en detriment del Lille. N’han guanyat, doncs, vuit de deu, i per tant donen per fet que guanyaran el trofeu contra equips molt inferiors en termes econòmics.
Per tant, l’atenció seva gira en torn a la Champions. Això implica molta pressió. Implica que guanyar la Ligue 1 i arribar a les instàncies finals a la Champions no sigui suficient. Una temporada com la que va fer el Barça de Pep Guardiola en la 2009/2010, havent guanyat la Lliga amb 99 punts i havent assolit les semifinals de la Champions, mai satisfaria el PSG.
Això significa que, després de quasi deu temporades senceres al PSG, la dirigència qatariana mai hagi acabat del tot satisfeta. I és que ja han caigut eliminats deu vegades de la Champions. Han patit deu decepcions al torneig que somnien a guanyar. A més, en moltes d’elles el com també ha fet mal. Com en la nit d’ahir, moltes derrotes europees han arribat fruit de derrotes doloroses. Com han sigut, exactament, aquests naufragis?
Un Messi minvat físicament va arribar a temps per eliminar el PSG d’Ancelotti, juntament amb Pedro
Corria la temporada 2012/2013 quan el sorteig dels quarts de final de la Champions va emparellar els parisencs amb el Futbol Club Barcelona de Tito Vilanova. Aquest, que venia de remuntar meritòriament l’AC Milan, va aconseguir un resultat agredolç al Parc dels Prínceps. Després d’arribar a les acaballes amb un 1-2, el PSG va empatar gràcies a un error de Víctor Valdés. En la tornada, el PSG es va posar per davant amb un gol de Pastore. Leo Messi arribava al xoc minvat i no va començar com a titular. Però Tito el va fer sortir a escalfar. Això va inquietar molt els francesos. Quan l’argentí va ingressar al camp, el partit va canviar. Ell mateix va produir la jugada que va propiciar l’empat, obra de Pedro Rodríguez, i l’eliminació del PSG. Una eliminació com totes dolorosa, però que podia entrar als seus plans.
Primera remuntada en contra, obra del Chelsea de Mourinho
L’any següent, després que Carlo Ancelotti enfilés cap al Reial Madrid, el PSG va contractar Laurent Blanc. Després d’eliminar el Bayer Leverkusen als vuitens de final amb un global de 6-1, als quarts es van topar amb el Chelsea de la segona etapa de José Mourinho. Després de guanyar l’anada per 3-1, amb gols d’Ezequiel Lavezzi, David Luiz en pròpia porteria i un altre cop Pastore, contrarestant així el d’Eden Hazard, en la tornada van patir la primera remuntada en contra. Els blues es van imposar per 2-0, amb un gol d’André Schürrle i un altre, al minut 87′, de Demba Ba.
Quan dues obres d’art de Luis Suárez van sentenciar el PSG
El 2015 van venjar la derrota esmentada eliminant, gràcies a la regla del valor afegit dels gols fora de casa, el Chelsea, amb un global de 3-3 als vuitens de final. A la següent ronda, però, esperava un Barça de Luis Enrique estel·lar. Aquell equip va passar per sobre dels de Blanc. El Barça va deixar l’eliminatòria sentenciada, amb un 1-3 i amb dos autèntics golassos de Luis Suárez, tots dos succeïts de dues sotanes al defensa del PSG David Luiz. Al Camp Nou, una obra d’art d’Andrés Iniesta va contribuir a tancar la festa amb un 2-0 i, d’aquesta manera, signar una nova eliminació dels parisencs.
Un apàtic Manchester City s’imposa, novament a les acaballes d’una tornada, al PSG
La temporada 2015/2016 el PSG de Blanc novament va eliminar als vuitens de final el Chelsea. I amb solvència, amb un 4-2 favorable al global de l’eliminatòria. Als quarts de final, un Manchester City apàtic de Manuel Pellegrini, que res tenia a veure amb l’actual de Pep Guardiola, va eliminar els parisencs. En l’anada, al Parc dels Prínceps, francesos i britànics van empatar 2-2. En la tornada, a l’Etihad Stadium, en un partit molt disputat, finalment Kevin de Bruyne va imposar els seus amb un gol quan faltaven quinze minuts perquè l’àrbitre assenyalés el final. Una nova derrota en la riba.
L’estocada més dura, el 6-1 protagonitzat per Neymar Jr i Sergi Roberto
A partir de la nova decepció, el PSG va obrir un nou cicle. Després de tres anys amb Laurent Blanc, Al-Khelaïfi i companyia van contractar Unai Emery. El basc venia de guanyar tres Europa League amb el Sevilla i, per tant, de demostrar la seva valia en eliminatòries europees. I era just l’assignatura pendent d’un PSG que ja tenia una gran plantilla, amb Edinson Cavani com a killer. Després de quedar segons de grup, per darrere de l’Arsenal, un sorteig capritxós els va aparellar, novament, amb el Barça de Luis Enrique. Era, però, un Barça de capa caiguda.
Tant va ser així, que en l’anada els parisencs, liderats per un Ángel di María esplèndid, van guanyar per 4-0. L’eliminatòria semblava sentenciada. El partit de tornada al Camp Nou, a ulls francesos, havia de ser un tràmit. Però Luis Enrique confiava públicament en la remuntada. I, quan Luis Suárez va avançar els blaugranes als primers instants de partit, les coses se’ls van complicar molt. A la represa, després del descans, perdien 3-0 i estaven a un gol de tenir, incomprensiblement, l’eliminatòria igualada. Cavani va marcar un gol valuós per posar el 3-1 provisional, però amb una actuació d’època de Neymar Jr i un gol històric de Sergi Roberto, el partit va acabar amb un 6-1 històric, i amb el PSG, novament, fora d’Europa molt d’hora.
Quan el tren madridista de Cristiano Ronaldo i Zinedine Zidane va atropellar el primer PSG de Mbappé i Neymar
L’estiu del 2017 el PSG va obrir un nou cicle. No en termes d’entrenador, però sí de plantilla. Amb dues inversions multimilionàries, els dirigents qatarians van endur-se els dos grans noms de la Champions anterior. Van fitxar l’estrella emergent de l’equip revelació, l’AS Mónaco, que va arribar, contra tot pronòstic a les semifinals de la competició, i el jugador botxí del seu equip als vuitens de final de la mateixa. Van signar Kylian Mbappé i Neymar Jr, amb l’objectiu de, per fi, competir amb garanties en les grans nits. De ser superiors als seus rivals amb cracks.
Després de fer una fase de grups sublim, quedant primers de grup per davant del Bayern de Munic d’Ancelotti, van tenir la mala sort de quedar aparellats, als vuitens, amb el Reial Madrid bicampió d’Europa. I l’equip blanc els va passar per sobre. En l’anada, al Santiago Bernabeu, després d’avançar-se al marcador amb un gol d’Adrien Rabiot, els de Zinedine Zidane els van remuntar amb dos gols de Cristiano Ronaldo i un de Marcelo. Dos d’aquests tres gols es van produïr als últims minuts del matx, i per tant novament en un tram de relaxació. Van morir a la riba, ja que l’1-1 provisional al minut 82′ els afavoria molt.
En la tornada, després de lluitar, no va haver més història quan el mateix Cristiano Ronaldo va avançar els seus. El partit va acabar 1-2. No va ser la derrota més dolorosa ja que era esperada. L’equip d’Al-Khelaïfi sentia que estava fora però que havia après a competir. Que en sortia reforçat.
Una decepció històrica contra un Manchester United en hores baixes
La temporada 2018/2019 el PSG del recentment arribat Thomas Tuchel va superar una de les fases de grups més exigents en molts anys. Van quedar primers, per damunt del Liverpool que acabaria sent campió, del Nàpols i de l’Estrella Roja. De cara als vuitens de final, els va tocar un Manchester United en hores baixes. Això va quedar demostrat quan en l’anada, a Old Trafford, i liderats per Mbappé, els francesos es van imposar per 0-2. Semblava que ja estigués fet.
Tot i això, el PSG va patir l’enèsima frustració europea. Va ser una nova remuntada, contra un equip a priori molt inferior. I a casa. Després d’arribar a les acaballes amb un 1-2 desfavorable, amb un doblet del belga Romelu Lukaku, els francesos van cometre un penal al temps afegit. Marcus Rashford va batre Gianluigi Buffon, que havia arribat per sumar experiència però que va cometre un error flagrant aquella nit i, amb el 1-3 final, va tornar a eliminar el PSG.
Per fi el PSG va créixer, però no va ser suficient davant un Bayern exuberant
En l’any del confinament, el PSG s’ho va creure en gran mesura i, per fi, va assaborir una final de la màxima competició europea. Després que la UEFA decidís aïllar tots els equips supervivents en la competició a Lisboa i que disputessin les eliminatòries a un sol partit per així agilitzar-la, el PSG, amb Tuchel, va deixar pel camí el Borussia Dortmund d’Erling Haaland, l’Atalanta del Papu Gómez gràcies a una exhibició de Neymar Jr i, en les semifinals, un molt bon RB Leipzig, que venia d’eliminar l’Atlètic de Madrid.
El PSG es va plantar a la final. Però tocava un Bayern de Munic temible, que acabava d’endossar un 2-8 al Barça o un 2-7 al Tottenham. Tot i així, Mbappé i companyia van fer partit. Finalment, els bavaresos van guanyar el trofeu, gràcies a un solitari gol d’un jugador sorgit del planter parisenc, Kingsley Coman. Semblava, però, que el PSG havia après quin era el camí.
Dues venjances parisenques… però una exhibició del City de Guardiola
La 2020/2021 era la temporada de les venjances. El PSG va canviar, incomprensiblement, Tuchel per un Mauricio Pochettino que feia poc havia sigut finalista de la Champions amb el Tottenham de forma molt meritòria. Però amb l’alemany acabaven d’arribar a una final continental. Tot i això, els de Pochettino es van exhibir al Camp Nou, en els vuitens de final. O millor dit, Mbappé. El francès va fer un hat-trick al Barça de Ronald Koeman, per endur-se un 1-4 inapel·lable a París. Allà, els blaugranes van plantar cara però el 1-1 final no va ser suficient.
Als quarts es van tornar a venjar. Ho van fer contra el Bayern, que els havia derrotat a l’anterior final de la competició. Els alemanys arribaven, això sí, amb una baixa molt sensible. Robert Lewandowski no va disputar cap minut de l’eliminatòria, per una lesió. Els de Pochettino ho van aprofitar. Es van imposar per 2-3 a l’Allianz Arena, amb un doblet de Mbappé. I, a la tornada, la resistència francesa va permetre que el resultat es quedés només en un 0-1 visitant.
El PSG va passar a les semifinals… i tocava el Manchester City aquest cop de Pep Guardiola. En el duel més milionari de la història, els citizens van guanyar el primer acte per 1-2, remuntant (sí, una nova remuntada!) un gol inicial de Marquinhos. La tornada va ser un monòleg dels del tècnic català que, gràcies a un doblet de Riyad Mahrez, van passar a la final.
El dia de la marmota i el dia de Benzema
Tot això ha passat fins que s’ha arribat a la desena decepció d’Al-Khelaïfi. Després que l’estiu passat no permetessin Kylian Mbappé fitxar pel Reial Madrid malgrat la milionària oferta que va fer Florentino Pérez i que el francès acabés contracte l’any següent, el destí i un sorteig rocambolesc va unir els camins d’espanyols i francesos. El PSG, novament, havia obert un cicle, amb un gran mercat estiuenc de fitxatges, sobre el paper, amb la continuïtat esmentada d’Mbappé i les incorporacions de Leo Messi, Sergio Ramos, Achraf Hakimi o Gianluigi Donnarumma. En l’anada dels vuitens contra el Madrid, el PSG va jugar un senyor partit. Va tancar els d’Ancelotti al seu camp, i aquests no van inquietar mai Gianluigi Donnarumma.
En la tornada, després d’un bon primer temps dominat amb un 0-1 al marcador i un 2-0 favorable en el global de l’eliminatòria, el PSG s’ha relaxat i espantat davant l’esma madridista. Primer ho ha fet Donnarumma, pràcticament regalant l’empat a Benzema. Després, tot l’equip, no sabent com reaccionar al daltabaix. I, finalment, l’experimentat central Marquinhos, regalant novament la pilota a Benzema perquè el francès fes el definitiu 3-1. És la sort del campió d’uns, i la tendresa dels inexperts i sense-projecte dels altres.
