Joan Laporta fou president del Barça entre els anys 2003 i 2010. Durant el seu mandat, Johan Cruyff es va convertir en una de les persones més transcendents per assolir l’èxit esportiu. Amic personal de l’advocat barceloní des de la defunció de l’exdirectiu Armand Carabén, l’exjugador i entrenador holandès es va posicionar clarament a la banda laportista, la dels teòrics febles després de la llarga etapa de Josep Lluís Núñez a la llotja del Camp Nou, i va decidir ajudar els impulsors de l’Elefant Blau en la seva nova aventura iniciada l’estiu del 2003. Laporta recorda, en una entrevista amb El Món –de la qual se’n publica la primera de dues parts-, quina fou la influència exercida per Cruyff en la seva trajectòria personal i professional.
Com va conèixer a Johan Cruyff?
Per primer cop a la meva vida, el vaig conèixer quan tenia 11 o 12 anys, jugant al torneig social del Barça. Ens van fer canviar al vestidor del primer equip i ells van entrar. Aleshores ens vam quedar i els vam demanar autògrafs. També recordo que van marxar en autocar i nosaltres els vam perseguir. Johan era al final i va saludar. Penseu que era, per nosaltres, com conèixer Messi. Era el millor del món i pels culers va ser bestial, perquè vam guanyar la Lliga, amb el 0-5 al Bernabéu i un joc espectacular. Allò era una revolució, perquè va significar aires de modernitat en una societat que era carrinclona. A Barcelona, com a ciutat d’avantguarda, ja xuclàvem dels aires que venien d’Europa. Però allò era una realitat, havia vingut un Europeu ple de llibertat.
Aquest pas d’ídol a amic va ser en l’etapa Elefant Blau?
Ídol ho ha estat sempre, però l’amistat ve a partir de la mort de l’Armand Carabén, una referència com a persona com ho van ser el pare, el mateix Johan i Mossèn Ballarín. L’Armand li havia dit a en Johan que, per qualsevol problema que tingués, podia confiar en mi. El dia de l’enterrament de l’Armand, en Johan se’m va acostar i em va dir que volia parlar amb mi, que l’Armand li havia recomanat. Per un costat em vaig emocionar, perquè vaig veure com un amic no només confiava en mi sinó que li havia dit a en Johan que també ho fes, però alhora dubtava de pensar que si el coneixia potser em cauria el mite. No em va caure el mite, de cap manera, a l’inrevés. Quan més el coneixes més t’agrada, més l’admires i més l’estimes.
Conèixer-lo li va fer ampliar el concepte de geni?
En Johan, en tot el seu comportament, carisma i forma de ser era genial. Tenia tocs de geni, dins una persona molt centrada, però tenia idees que et feien pensar. A més, com que era valent i no només li agradava parlar, sinó també fer, l’admiràvem cada cop més. A banda, a mesura que veus la seva vessant humana, l’estimes. Aquesta barreja d’estimació i admiració era una sensació molt bonica. Em sentia un privilegiat. A més, en Johan depassava de ser una persona com tots, perquè tenia una dimensió pública i internacional. Anés on anés era reconegut. Ell mai va deixar de ser d’aquesta manera, planer, però sabia moure’s en aquest món. Com que era una ànima lliure i deia el què pensava, es produïa una situació que sabia portar molt bé. Era conscient que les seves opinions eren de referència. Això sí, no tenia límits en dir o fer alguna cosa. I si ho feia i t’hi apuntaves, era exigent per fer-ho. I no hi havia excuses.
Li feia cas en tots els consells que li donava o en recorda algun d’especial que no tirés endavant?
A veure, quan demanes un consell, generalment és perquè generalment ja has elaborat una possible decisió i, a l’hora de prendre-la, vols conèixer el parer de diverses persones. En Johan, per a mi, era una persona molt important per saber què pensava sobre determinades qüestions. Amb el tema futbol li vaig seguir totes. Precisament la de fitxar a Roger li va fer a Txiki, no a mi, i va ser perquè li tenia una gran passió. Era un jugador que, per altra banda, ell va treure de l’equip. En general, totes les opinions que li vaig demanar eren importants, algun tema personal, algun tema d’entrenadors. En totes les decisions importants volia saber què pensava en Johan i, generalment, ja anava decidit a seguir el què ell digués. Ell en sabia molt més que jo.
Quina va ser la vegada que el va sorprendre més en un consell?
Sorprendre no, perquè jo pensava bastant com ell. El què passa és que ell tenia aquell punt de genialitat, et donava una raó per la qual t’animava més a fer-ho. Li vaig comentar el tema d’Unicef i em va sorprendre que, havent estat jugador de futbol i entrenador, en sabés. Sabia el què significava, simplement perquè sempre ha tingut una especial sensibilitat per les persones vulnerable. Li vaig exposar i em va dir que era una magnífica idea. També recordo algun jugador, com Edgar Davids. Havíem d’agafar un jugador de la Juventus fins a final de temporada, en Frank [Rijkaard] estava molt decidit, però vam fer una reunió ràpida per saber què en pensava en Johan. Ell era un geni, però no sabia què li estàvem a punt de dir, però era un home ràpid i no li havies d’explicar les coses dues vegades. De seguida veia per on anava tothom. Recordo que es va quedar pensant i ens va dir que era una bona idea perquè ens equilibraria l’equip.
Cruyff va tenir influència en el pas endavant de l’Elefant Blau cap a els eleccions?
No, perquè això ho vam començar amb l’Armand Carabén. A en Johan no li vam demanar que s’impliqués amb la signatura fins passat un temps. L’Armand li va dir, quan ja s’havia tancat el termini de signatures, que vingués al Majestic. Així va ampliar el termini. La directiva havia tancat un termini d’una manera que no era legal, perquè eren 14 dies, i en Johan quan es va assabentar, com que s’implicava en causes justes, va venir i va signar. Ell estava informat, perquè seguia l’actualitat del Barça diàriament i, a més, tenia al voltant una sèrie d’amics periodistes que l’informaven. Però no va tenir més vinculació que donar la signatura fins que va veure que ja era el moment de pronunciar-se. Com que no li agradava la directiva, ens va donar suport. Des d’aleshores, sempre que li he demanat signatures per algun procés, sempre ha vingut a donar-la. Li tinc un agraïment etern, és la sensació que tinc quan penso en ell.
Sempre es comenta que Johan Cruyff era un home que anava contra el poder, que estava més amb el poble. Com duu el fet de ser l’únic poder amb el qual Cruyff s’hi ha alineat?
Deu ser perquè vam ser un error del sistema. Potser per això en Johan ens va donar suport. Vam ser una errada. Deuria ser per això. En Johan ho tenia molt això, es posava del costat de les persones que tenien més dificultat. El què passa és que nosaltres, després, vam tenir un període molt bo. Ell s’hi va implicar perquè potser pensava que aquella era la manera d’exercir el poder, de manar. A mi m’havia lloat sempre. Ho vam fer per convenciment, però amb ell ho vam comentar: els presidents han de fer de presidents i els professionals, de professionals. Això és una màxima a l’hora de dur la meva presidència. A més, tenia la tranquil·litat que a cada lloc clau del projecte, del model, hi havia una persona amb qui podíem confiar plenament, ja es digui Rijkaard o Pep com entrenadors o Txiki a la secretaria tècnica. Ell era un ferm defensor que la política esportiva l’havien de dur els professionals. I això ho vaig complir. Suposo que per això es va trobar a gust i ens va donar suport, a banda del què hem comentat abans.
Un cop a la presidència, Cruyff fa el pas a assessor.
[Interromp] No, no. Ell és amic. Em va dir que era allà per ajudar i que, per qualsevol cosa que necessités, li ho fes saber. Ell estava tranquil amb nosaltres duent el club i, alhora, pendent que sortís bé. Teníem la tranquil·litat perquè en Johan era una persona molt accessible, fins i tot per reunions per tractar temes que no tenen res a veure amb el futbol. El trucaves per preguntar-li com ho tenia i et deia que passessis a veure’l o que esmorzéssim junts. Ens donava consells, però la manera que tenia era molt planera, directa, clara, sense voluntat d’imposar res. D’altra banda, si l’arribo a nomenar conseller li hagués hagut de posar una nòmina i això en Johan no ho volia. Per tant, ell estava a gust i sabia que la seva opinió era important per a nosaltres. Ara no recordo cap consell que ens donés que no els seguíssim. Però jo li demanava consell per qüestions que considerava importants.
No només de temes esportius, aleshores.
No, no, hi havia temes de política de club, de quan ens vam posicionar amb Unicef, amb temes salarials també ajudava. Ell tenia les idees molt clares amb això, per incentivar els jugadors. Ui, i el tema mèdic, ja no ho recordava! En Johan era molt capficat amb el tema mèdic. I, finalment crec que vam fer una estructura bona, per ell era importantíssim. Al principi anàvem una mica descentrats amb el tema i, després de parlar-ho amb ell, vam muntar-ho bé, amb una comissió liderada per Ramon Canal. En Johan parlava molt amb ells, perquè li posava molt interès. Penso que es va organitzar molt bé.
Encara recordem la roda de premsa de Núñez, quan va acomiadar Cruyff, on va dir allò de “tenim els serveis metges (sic) destrossats”.
Va dir tantes mentides en aquella roda de premsa. A més, van quedar plenament acreditades. Va ser un atac d’enveja i una rebequeria d’un home que es veia amenaçat pel carisma i la força de Johan davant unes eleccions imminents. Va optar per inventar una porqueria i escampar-la. Vaja, va quedar retratat.
Quin adéu li va fer més mal, el de Núñez o el de la Presidència d’Honor?
Als de la nostra generació, el fet que ens va rebel·lar per crear l’Elefant Blau va ser la manera com el van fotre fora. Com a jugador era l’ídol i ens va fer saber què era guanyar. Com entrenador ho va fer de pel·lícula i jo crec que tenia un altre cicle, perquè ell volia portar Zidane, Giggs, Bergkamp, però li van tancar l’aixeta amb aquella frase famosa que aquests els fitxa la portera de casa seva. El cas és que, no van venir i en Johan va intentar fer una cosa que era un triple salt mortal sense xarxa, renovar un equip sense calers. Això va ser complicat i Núñez ho va aprofitar per tirar-li la cavalleria per sobre i treure’l d’una manera impresentable que ens va rebel·lar a molts. Els qui teníem Cruyff com a ídol ens va semblar molt malament i allò és l’embrió de l’Elefant Blau, el motiu principal. A part, el club s’estava duent fatal. En una societat revolucionada democràticament, al club hi havia una clara manca de cultura democràtica. Si el país avançava cap al catalanisme, hi teníem una colla d’anticatalanistes a la junta que als qui sí que ho érem no ens agradava.
I com va viure el tema de la Presidència d’Honor?
El neonuñisme venia al Barça amb el suport de la gent que no acabava de saber què venia, intoxicats per l’espanyolisme, per aquests controladors del gueto que hi ha Catalunya, que es van dedicar a intoxicar tothom fent veure que tenien més del què teníem, però sense els defectes que podíem tenir nosaltres. El què venia era el neonuñisme. No em va estranyar que el primer que van fer fos treure-li la medalla de President d’Honor. Això queda i això és una realitat. Ara, fins i tot, és patètic, però alhora fa riure, veure com aquests intenten fer veure que són cruyffistes, quan el què van fer no té excusa i és gairebé tan lleig com el què va fer Núñez amb aquella roda de premsa.
No destituir Rijkaard va ser una decisió presa sota l’exemple de la mala sortida de Cruyff? Van voler evitar la repetició de l’error?
No, nosaltres ens assemblem en la manera de pensar. En Johan no era només una manera de jugar a futbol, sinó una manera de viure. Això comporta una manera de pensar i uns principis. En Frank ho havia fet molt bé, però vam intentar mantenir un cert equilibri. És important a l’hora de gestionar un club, si mantens un model i el millores, aconsegueixes un equilibri que davant els rivals, que es van desequilibrant, et dóna un avantatge. Per a mi és evident. JO intentava no ser el president d’un club que, quan van les coses malament, pren la decisió de canviar l’entrenador, el model o el sistema. Això no hi entrava. Vam intentar mantenir el model al màxim i amb uns lideratges que s’allarguessin. Amb entrenadors ens va sortir bé, perquè amb dos mandats vam tenir dos entrenadors. Si comparem amb els altres…, i amb un secretari tècnic que va ser-hi de principi a final. Això va donar estabilitat.
Les apostes de Rijkaard i Guardiola van ser arriscades, tal i com era Cruyff.
Sí, i tant, sempre jugava al límit. Era un home que arriscava. De fet, Rijkaard i Pep els recomana ell. Però nosaltres també érem arriscats, perquè preníem la decisió. Però ja diuen que qui no arrisca, no pisca.
