Ha hagut de conviure amb crítiques ferotges, que l’acusaven de no tenir la capacitat de ser, encara, l’entrenador del Futbol Club Barcelona. Ha hagut d’entrenar un equip irreconeixible amb jugadors poc coneguts pel públic no especialitzat. Ha hagut d’aprendre a ballar sota la pluja. Ara, ha sortit el primer arc de Sant Martí de la temporada. I és perquè ha fet un pacte amb Déu. El nou Barça ha fet esperar noranta minuts a la seva afició perquè arribés el primer gol, però aquests han arribat a bots i barrals. El nou Barça ha suat per obtenir la primera victòria, i aquesta s’ha produït després d’una gestió excel·lent de Xavi Hernández.
Xavi és aquell home al qual moltes persones acusen de no tenir mà dura. De no saber gestionar les relacions amb jugadors que un dia van ser companys seus. Doncs bé: aquest diumenge, en la golejada al camp de la Reial Societat, el capità ha estat Marc-André ter Stegen. Òbviament Sergio Busquets no hi podia ser per sanció, però el terrassenc ha descartat també Gerard Piqué, Jordi Alba i Sergi Roberto. Tots, a la banqueta. I a la gespa, un equip amb una mitjana d’edat de 24 anys.
Xavi arrisca amb molts factors a un dels estadis més difícils
El tècnic culer no ha començat guanyant, ja que això només ho acostumen a fer els tècnics que tenen Leo Messi al seu abast. Però sí arriscant. I qui no arrisca no guanya. Això fa anys que queda clar. Des de la infausta nit de Roma, en la qual el Barça va decidir no arriscar. Aquest cop, en una de les visites més exigents del campionat, l’equip sí que ha arriscat. Ha sortit amb una línia de tres defenses a jugar contra David Silva, Mikel Merino i companyia.
Ha arriscat en l’esquema, però també en l’elecció dels noms. Xavi ha estat valent i ha tingut personalitat en alinear Alejandro Balde. El jove del planter ha exercit com a extrem, malgrat ser un lateral esquerre per naturalesa. Ha estat decisiu, amb la primera assistència culer de la temporada, i s’ha buidat en defensa. Li ha donat la raó.
En l’intercanvi de cops de la primera meitat, el marcador ha dictat un empat a un. El Barça tenia la Reial on volia, però aquesta, amb contraatacs elèctrics, amenaçava de remuntar. I en la represa, Xavi ha fet un harakiri que li ha donat la raó. Tenint encara els rivals on volia, ha dibuixat una alineació ultraofensiva, situant Robert Lewandowski, Ousmane Dembélé, Raphinha i Ansu Fati junts.
En un tancar i obrir d’ulls els seus han aniquilat els bascos, amb un 1-3 que l’esmentat Ansu ha arrodonit al final, amb un quart gol. Clar: té grans jugadors, i amb aquest condicionant tot és més fàcil. Però els té perquè un dia els va convèncer que el seu projecte era el millor.
Lewandowski i Ansu, els herois de la golejada; Xavi, l’artífex
Ansu, amb dues assistències i un gol, i Lewandowski, amb un doblet, han estat les figures del partit. Però Xavi ha estat el bomber que acaba d’apagar un foc. No vol pretendre ser l’heroi, ja que era la seva feina, però no deixa de tenir mèrit. Xavi ha guanyat moltes coses a Sant Sebastià.
Ha guanyat l’etiqueta de valent, gràcies a moltes decisions, que es resumeixen en l’entrada de Balde, l’esquema de la línia de tres que ha situat Balde com a extrem i Ferran Torres com a mitjapunta, l’alineació de De Jong com a pivot defensiu en detriment de Miralem Pjanic, la confiança en Eric Garcia i Andreas Christensen com a parella de centrals i la brutal jugada ultraofensiva del segon acte. Aquest és el tècnic que representa el barcelonisme. Ha estat criticat ad nauseam… com també ho va estar Alex Ferguson als seus inicis en la banqueta del Manchester United. Queda molt, i això no ha fet més que començar. Però promet.
