Joan Vilà: “Els millors moments del Barça han arribat quan hi havia una majoria de jugadors de la Masia”

El Món entrevista l'exdirector de l'Àrea de Metodologia del club, que forma part de la candidatura de Víctor Font

Joan Vilà (Cardedeu, 1954) és, de ben segur, una de les veus més autoritzades per parlar de la Masia. Ell mateix en va formar part, quan va fitxar com a juvenil el 1970. Des d’aleshores ha estat vinculat i relacionat amb el club de formes molt diverses: va ser jugador del primer equip, va entrenar en les categories inferiors i va ser director de l’Àrea de Metodologia de l’entitat, és a dir, responsable de mantenir viu l’ADN Barça. Vilà va abandonar el club el 2018 per desavinences amb la directiva i ara torna a entrar en escena de la mà de la candidatura Sí al futur, de Víctor Font.

Com està vivint la campanya electoral?

Tant de bo haguéssim pogut votar ja, perquè ens cal una junta directiva. També val a dir que en el nostre cas ens dona més temps per poder explicar millor el nostre projecte, cosa que s’agraeix. Penso que el Víctor Font és el candidat menys conegut i la gent ha de saber qui és i què vol fer.

El fort de Víctor Font és l’equip que l’envolta i vostè n’és una peça molt important.

Ell sempre diu que vol fugir del presidencialisme. Vol potenciar totes les àrees amb gent molt preparada al capdavant de cadascuna d’elles. Per ell és fonamental el treball en equip. A la seva empresa, on ha tingut molt èxit, també ho ha basat tot en el treball en equip.

Què hi aporta la seva figura?

Des del primer moment han volgut comptar amb la meva experiència pel que fa al futbol base. El treball, el seguiment… tot el que ens ha fet diferents durant tants anys. Jo he tingut la satisfacció de poder formar part de la Masia i això és el que em van plantejar. Jo no tenia intenció de tornar al club, però em van convèncer amb el seu projecte.

Si un altre candidat guanya les eleccions i li demana…

No és una cosa que m’hagi plantejat. Tinc una empresa d’assessorament de jugadors amb el meu fill que funciona molt bé i m’hi sento molt còmode. Així que difícilment tornaria al club si no fos al costat de Víctor Font i el seu equip.

Vostè ha criticat la situació actual de la Masia en moltes ocasions. És la pitjor?

Sí, ho crec sincerament. He vist néixer una idea, l’he vist créixer i va arribar al màxim en el moment del Pep. Hi havia una il·lusió dels jugadors d’estar a dalt de tot. En els darrers anys he vist una davallada important i em sap molt greu. El futbol base ja no és el mateix, el primer equip ja no és el mateix.

Vostè que ha estat tan implicat a la Masia, li dol veure-la així?

Em dol molt perquè vaig formar part de tot aquest progrés i aquest procés. És molt fàcil comparar. Els millors moments del Barça han estat quan la majoria de jugadors del primer equip eren de casa. Clar que han d’estar envoltats dels millors de fora, però el nostre model només el pot aportar la gent de casa. Quan se li dona una mica de confiança a un jugador de casa ben preparat, aquest respon. Estar al costat dels bons, ho multiplica. El dia d’avui, Mingueza, Riqui o Pedri en són exemples.

I per què s’ha trigat tant a tornar a veure jugadors com Mingueza, Araujo, Riqui…?

Hem deixat anar els millors jugadors. Han marxat amb 16 o 17 anys. I no ho han fet per diners, no ens enganyem. Algú potser sí, però en general han marxat perquè no han estat ben atesos i no hi ha hagut proximitat amb ells. Ningú no els ha ajudat a treure tot el que tenien a dintre. Abans, quan anàvem a buscar un jugador fora, ningú dubtava. Ara, en canvi, ho rumien molt, perquè veuen que en altres equips tindran més opcions. Tampoc no es fa una aposta econòmica per als nostres i després s’ha de fer un esforç més gran per als de fora, que no rendeixen. Si seguim amb aquest model, deixarem de ser nosaltres. Serem un gran equip, però com qualsevol altre. Estem perdent tot allò que ens va fer diferents. Totes les estrelles de la Masia, Xavi, Iniesta, Messi, Busquets, Puyol, Piqué, Pedro…, tots ells saben que no podrien haver triomfat a cap altre equip com ho han fet aquí. Per què? Perquè els uneix una idea i un estil de joc: el famós ADN Barça.

També diuen que el problema és que no es podrà repetir mai una generació com la d’Iniesta, Messi, Piqué, Xavi, Puyol…

Per començar, no formen part de la mateixa generació. Estem parlant de jugadors amb més de deu anys de diferència. Tot forma part d’un procés. De mica en mica es va anar formant un equip, de forma progressiva. Xavi i Iniesta, per exemple, no van ser titulars fins als 22 o 24 anys. Nosaltres sempre hem tingut bons jugadors. No podem dir que aquesta generació no es pot tornar a repetir. És molt difícil? Sí. Però si no ho intentem, segur que no ho aconseguirem. S’ha de treballar molt bé amb la idea, des de les categories més baixes. L’entrenador del primer equip ha de poder mirar al filial o al juvenil i tenir la seguretat que els jugadors que hi ha donaran rendiment. El Barça ha d’optar a tot i això no es pot oblidar. Hem de ser molt rigorosos i molt exigents, però a la vegada els hem d’ajudar.

Amb Xavi, per exemple, quin treball es va fer? Perquè va trigar uns quants anys a consolidar-se…

Es tracta de lligar el talent dels jugadors amb una idea de joc. Ja no és només el cas del Xavi. Nosaltres, amb jugadors com ell, el Messi o l’Iniesta, ja vèiem que tenen alguna cosa diferent. El talent, però, s’ha de treballar. Ara bé, ningú de nosaltres hauríem pogut imaginar que acabarien sent tan excel·lents. Ningú no hauria pogut ni somiar mai amb la foto dels tres amb la Pilota d’Or. I fins i tot amb Messi! Quan va arribar al Barça, hi havia molta gent que dubtava i que fins i tot deien que no se l’havia de signar. Així que si hi va haver dubtes amb el millor jugador de la història, com no n’hi haurà amb altres! El que s’ha de fer és confiar i treballar i tenir paciència. I això s’ha de fer fins i tot quan ja s’han consolidat. Jo, per exemple, vaig viure una experiència amb el Puyol que ell, amb 30 anys, va treballar durant sis mesos amb mi per descobrir aspectes del seu joc que ni ell mateix coneixia. Va ser en un moment en el qual es dubtava d’ell, entre el 2007 i el 2008. Poc després estava guanyant una Eurocopa i un triplet…

Què s’ha de fer per ajudar a triomfar a un futbolista?

Dues coses molt importants. La primera és que conegui les seves possibilitats i les seves capacitats. En segon lloc, se li ha de fer veure que realment té aquestes possibilitats i s’ha de treballar en el dia a dia. A més a més, res de comoditat. No se’ls pot deixar estar encara que ja siguin molt bons. El “fitxa talent i posa’t a jeure” no funciona. No. Se’ls ha d’ajudar. I quan s’ajuda un futbolista que ja té talent, aquest es multiplica. No se suma, es multiplica.

I per què a vegades es confia més en els de fora que en els de casa?

Això passa en general. Creus que és millor el que ve de fora que el que tens a casa. Però quan a casa tens una idea… El fotut és no tenir-la, però nosaltres la tenim. La tenim des del Laureano Ruiz i el Johan Cruyff va donar el tomb definitiu. Ell ens va fer veure que podíem confinar en nosaltres mateixos, que havíem de tenir la pilota i que no havíem de mirar tant els altres sinó a nosaltres mateixos. Ell ens va generar una identitat nostra i aquesta, quan es treballa amb els jugadors, hi ha una força que no et fa tenir por dels contraris. Aleshores no cal anar a buscar fora el que tens a casa. Quan dones una mica de confiança a un jugador de la Masia, acaba responent. Però hi ha d’haver un treball molt important a la base, perquè l’entrenador del primer equip també hi pugui confiar. Podríem omplir pàgines senceres de jugadors que no han triomfat venint de fora perquè no coneixen la idea. En els últims anys ha estat un desgavell. Hem deixat marxar els millors i hem fitxat jugadors de fora que no han servit de res. A més, això ha agreujat la crisi econòmica, perquè hem venut malament, hem fitxat pitjor i no hi ha hagut retorn esportiu.

Vostè que ha estat a dins del club durant els últims anys, en quin moment es va fer el canvi perquè tot vagi tan malament? Veníem d’un projecte que ja funcionava molt bé…

Les persones humanes som autodestructives. No va ser una decisió de les persones que hi confiàvem. Jo em vaig convertir en director de l’Àrea de Metodologia el 2011. La idea es va anar portant a terme, però van anar canviant les persones que es feien càrrec del sector esportiu i van portar idees que no tenien res a veure amb l’ADN Barça. Deien “hem de canviar, això que estem fent ja no funciona”. Van trencar amb tot el que teníem. Jo estava en una posició en la qual no podria prendre decisions i no estava d’acord en el que deien, perquè estaven destruint tot allò que ens havia portat a ser els millors. La idea sempre pot millorar, sempre es pot perfeccionar, però ells van fer tot el contrari. Van anar canviant a poc a poc, va ser un canvi progressiu i tot això ens ha portat a la situació que tenim ara. Hem perdut la idea, la pedrera ja no és el que era i els jugadors ja no s’hi volen quedar. Això ens ha fet fitxar gent de fora i no han donat resultat. Ens estem apropant a una idea de club en el qual la propietat no és en mans dels socis. Estem fregant el moment crític de convertir-nos en una societat anònima. Això és molt trist, perquè la gràcia del Barça és que els socis se senten amos dels èxits esportius de l’equip. I per això aquestes són les eleccions més importants dels últims anys.

Víctor Font és el millor candidat per mantenir la propietat dels socis en mans del club?

No puc opinar dels altres, però sé que el Víctor és un gran professional i està molt preparat. De fet, la seva feina sempre ha estat relacionada amb salvar o reflotar empreses que passen per mals moments. Malgrat la seva joventut, té molta experiència al respecte. Ell va fer el pas de presentar-se a les eleccions, primer de tot perquè és molt barcelonista, però també perquè veu i creu que el Barça té un gran potencial per tirar tot això endavant. Jo me’l crec perquè l’he anat coneixent i sé que sap el que es fa.

Si Font es converteix en nou president del Barça, què és el primer que faria vostè per reflotar la Masia?

En primer lloc, ens reuniríem totes aquelles persones relacionades amb àmbits esportius per unificar criteris. Després començaríem a posar responsables a cada lloc on fos necessari. També parlaríem amb el Xavi, que seria el General Manager del primer equip, per veure què fer. I també amb l’Albert Benaiges i el Paco Seirul·lo! Són persones que tenen tota la credibilitat del món per garantir que tot això torni allà on ells mateixos ho havien portat. Tenim un gran avantatge: que tot el que s’ha de fer, ja ho hem fet abans.

Més informació

Nou comentari