Cansament. Aquesta és la paraula que millor defineix la situació actual en la qual es troben els tres candidats a la presidència del Barça, Víctor Font, Toni Freixa i Joan Laporta, els seus companys d’equip, els seus assessors, els socis, els mitjans de comunicació… A causa de la pandèmia del coronavirus, la campanya electoral s’ha hagut d’allargar durant sis setmanes més del previst i això ha passat factura. Els projectes de cada candidat ja s’havien detallat de forma prou clara durant les setmanes prèvies al 24 de gener, la primera data que s’havia escollit, i el mes i mig extra que hem tingut ha restat més que no pas ha sumat, perquè el Barça ha estat desgovernat durant massa temps.
Ara bé, avorrir-nos no ens hem avorrit. Durant la darrera setmana de campanya, en la qual poca cosa més s’hauria pogut explicar, ha esclatat la part més intensa, fins al moment, del BarçaGate, amb la detenció de Josep Maria Bartomeu, Òscar Grau, Jaume Masferrer i Román Gómez Ponti. Tota una escena inesperada d’aquesta tragicomèdia eterna. Si bé és cert que els tres candidats han estat molt cautelosos a l’hora de fer valoracions al respecte, fent prevaldre sempre la presumpció d’innocència, el club s’ha situat definitivament al focus mediàtic i social i durant una setmana s’ha parlat més del Barça que mai, que ja és dir.
Víctor Font
Passant a l’anàlisi de la campanya que ha fet cada candidat en qüestió, es pot considerar que Víctor Font ha estat qui ha sortit menys reforçat de tots els mesos de preparació per als comicis. El seu problema principal és que els seus dos contrincants han estat massa durs i experimentats en el cara a cara i en la gestió d’una campanya com aquesta i ell no ha acabat de trobar el carisma o el perfil per encaixar en aquesta situació.
Val a dir que, com ell mateix ha insistit a repetir en moltíssimes ocasions, el seu projecte és el seu fort i aquells socis que han tingut la paciència d’apropar-s’hi i escoltar-lo, de ben segur que n’han sortit molt convençuts. El seu to és pedagògic i clar, els noms que han construït el seu programa l’avalen i, sobretot, la feina que hi ha darrere es nota de forma evident. L’inconvenient és que arribar fins a ell ha estat difícil i encara més si considerem que era el menys conegut dels tres en un inici. Sigui com sigui, la seva tasca mereix un reconeixement i fins i tot podria arribar a donar alguna sorpresa perquè, aquell qui se l’hagi escoltat bé, té molts números d’acabar-lo votant.
L’únic error que ha comès respecte al seu programa ha estat algun moment d’improvisació, com el que va passar amb Jordi Majó, i el fet que alguns dels seus actius més importants, com Xavi i Jordi Cruyff, no s’hagin posicionat obertament a favor seu. Ja fa set anys que treballa en el seu projecte i, si no guanya les eleccions, és molt probable que vulgui continuar endavant. Si ho fa, serà un nom a tenir en compte com a favorit en els pròxims comicis.
Toni Freixa
Ser el continuista d’un projecte fallit ha de ser extremadament complicat. Tot i això, Toni Freixa ha estat capaç de trobar el seu lloc en aquesta campanya i ha guanyat suports de forma inesperada durant aquestes setmanes. Sense el projecte detallat i ben treballat de Font, ni els suports de luxe de Laporta, ha aprofitat la seva experiència i la seva mà esquerra en campanya per marcar perfil.
Ara bé, se li han trobat a faltar molts detalls sobre què farà si guanya les eleccions. Ha dipositat tota la seva confiança en el nom de Lluís Carreras i d’aquí no s’ha mogut. Ha parlat de tres fitxatges estel·lars, de “nivell Haaland”, però no ha descobert la seva identitat. Ha assegurat que té nous patrocinadors i inversors, però han faltat especificacions. Amb tot, promeses molt il·lusionants, però difícils de creure, segons com, en la situació en la qual es troba el club.
Si Toni Freixa no guanya les eleccions, de ben segur que continuarà a l’òrbita de la llotja del Barça. Ara mateix, és el nunyista més ben posicionat i de ben segur que es quedarà fent soroll des de l’oposició. És un culer dels de tota la vida i seguirà gaudint de l’honor que li representa haver arribat tan lluny en les altes esferes del club. Si es presentés a les seves terceres eleccions consecutives després del pròxim mandat, no seria cap sorpresa.
Joan Laporta
El gran mèrit de Joan Laporta ha estat saber mantenir la condició de favorit, i fins i tot reforçar-la en algunes ocasions molt determinades, al llarg de la campanya. Partia com el candidat més conegut dels tres i el currículum que va escriure entre el 2003 i el 2010 és un aval molt difícil de qüestionar. De fet, l’exercici de Freixa i Font -sobretot aquest darrer que no tenia el suport dels socis més sandronunyistes– ha estat de pura valentia.
En moltes ocasions, Laporta s’ha limitat a no cagar-la i a no aixecar massa el to, així com ens havia acostumat al passat. Ha preparat la seva campanya molt millor que el 2015 i ha trobat els seus moments d’or, com la pancarta de Madrid, la recollida de signatures o la presentació del projecte esportiu. Eren bales que tenia assegurades i no les ha fallat. Finalment, ha tancat la campanya amb un debat en el qual arribava com a clar favorit i s’ha deixat anar, en alguns moments passant-se i tot, però recordant als culers el carisma que sempre l’ha caracteritzat.
Si Laporta no guanya les eleccions, se li escapa un tren molt important per recuperar la presidència del Barça que va haver de deixar ara ja fa més de deu anys. Es presentaria a les pròximes eleccions amb més de 60 anys i sense la condició de favorit que l’ha acompanyat durant tota aquesta campanya. És per això que ha anat a assegurar el tret i és probable que no falli. Tot el que no sigui una victòria laportista serà una sorpresa.
2 
