L’hora de la renovació, o pot ser no tant. Durant la primavera de l’any 2000, Núñez, en una de les seves clàssiques jugades farcides de dramatisme, anunciava que avançava les eleccions dos anys i que no s’hi presentaria de nou. Per primera vegada en 22 anys, uns comicis no tindrien la figura de l’aleshores president del FC Barcelona com a candidat. Si el segle XXI havia d’oferir novetats, sens dubte aquesta era una d’elles.
Els dos candidats que van arribar a presentar candidatures són dues cares conegudes del barcelonisme fins i tot avui dia. Per una banda hi havia Joan Gaspart, que encapçalava la candidatura de caràcter “continuista” en tractar-se del vicepresident durant l’era Núñez. I per l’altra es trobava Lluís Bassat, un dels prohoms del món de la publicitat a Catalunya, i que intentava mostrar-se com l’alternativa renovadora per un Barça que havia travessat un lustre amb poca continuïtat de projectes.
La cursa electoral va anar frec a frec, però sempre dominada amb cert marge per Gaspart. Tot i que pocs dies abans dels comicis, per afegir emoció i segurament per mirar d’influir en l’opinió del barcelonista, la candidatura de Bassat va publicar diversos sondejos en els quals es pronosticava un empat tècnic. Definitivament, però, no va ser així. Amb una participació rècord fins aleshores, van votar 45.888 socis, Gaspart es va imposar amb el 54,8% de les paperetes. El soci confiava en el Nuñisme per afrontar els reptes del nou mil·lenni. Espòiler: no va anar bé.
