Viñas i Parra: “Sense l’èxit del futbol modern no es pot entendre l’èxit del Sankt Pauli”

El F.C. Sankt Pauli von 1910 és un club especial. Probablement, un dels més especials d’Europa, amb una afecció que traspassa fronteres tot i els pocs èxits esportius aconseguits al llarg de la seva història. De fet, el Sankt Pauli juga a la segona divisió d’Alemanya, la 2.Bundesliga, i ocupa la vuitena posició, sense cap opció d’ascens a primera i amb menys punts de distància respecte el descens que de la zona de promoció a la màxima categoria. Aleshores, per què el Sankt Pauli és un club tant admirat arreu? El doctor en Història Contemporània per la UB i columnista d’El Món, Carles Viñas, i l’advocat laboralista i expert en moviments socials, Natxo Parra, ho expliquen en el seu llibre ‘Sankt Pauli. Un altre futbol és possible’ i ho analitzen en aquesta entrevista.

El Sankt Pauli és el club menys globalitzat de les cinc grans lligues?

Carles Viñas: No, tot el contrari. És un club que té seguidors arreu del món. Això sí, és un club arrelat a la seva comunitat i al seu barri i aquesta és la principal diferència amb altres entitats que en comptes de ser més que un club són universals o globals.

Natxo Parra: De fet, crec que seria un dels clubs més globalitzats d’Europa. Però sí que és cert que volen trencar amb la globalització capitalista, allò del negoci pel negoci. Ells no el fan per fer-se rics, ni tan sols per guanyar títols.

C.V: Tot i ser el segon club d’Alemanya, per darrere el Bayern, que més factura en marxandatge, els recursos que obté no els destinen a fitxatges, sinó a causes socials. I aquesta és la gran diferència.

 

Potser per això no fan el pas endavant, esportivament parlant?

C.V: Hi ha un debat intern entre l’afecció per definir on han d’anar a parar els diners. Hi ha bona part que demana fitxatges, marcar gols i competir millor per no patir per baixar a tercera; i hi ha una altra facció que creu que els diners s’han de destinar a preservar els valors de l’entitat, allò que l’ha fet singular.

N.P: I una altra cosa estrictament esportiva. Essent un club de segona, en el moment en el qual un jugador despunta se l’endú un equip de primera. No té la capacitat per retenir jugadors. Això significaria fer una inversió molt important que, en capacitat econòmica, potser sí que podrien permetre’s, però que trencaria directament amb una identitat i l’enfrontaria amb l’afecció. Fer una aposta important per assolir objectius esportius significaria acceptar una determinada publicitat que va en contra els valors i significaria treballar amb entitats també contraries a aquests valors. Per això aquí hi ha una barrera.

C.V: De fet ja va haver-hi polèmica amb el fitxatge del davanter marroquí Bouhaddouz, que està mantenint l’equip a segona a base de gols, pel seu cost, que no excedia més de cinc milions d’euros. Els límits estan molt clars.

Els clubs assoleixen la globalització per èxits esportius, per jugadors, per inversió econòmica. El Sankt Pauli, per la seva banda, podríem dir que és un club globalitzat només a nivell social?

C.V: Sí, però sense l’èxit del futbol modern, dels clubs globalitzats, no es pot entendre l’èxit del Sankt Pauli. La globalització i comercialització del futbol actual explica perquè la gent busqui altres referents. Sense les marques de Barça, Madrid, Bayern o Manchester United no s’entendria l’èxit del Sankt Pauli com a ‘alter’ club. Podríem dir que és l’antagonisme, però que es necessiten mútuament.

N.P: És un referent col·lectiu. Molta gent coneix el Sankt Pauli, però ben poca et podria dir el nom d’un sol jugador de l’equip, cosa que no passa a la resta de clubs.

C.V: L’adhesió al club no és per un tema esportiu, no ve per l’èxit. És un club loser, no ha guanyat mai res ni ha arribat a cap final. Per tant, s’hi arriba des d’una vessant extraesportiva.

 

Això el Barça ho ha perdut?

N.P: En una grandíssima part, sí.

C.V: Era més que un club a nivell local. Ara és global i universal. És la marca que es ven a l’exterior. Està patint cert desarrelament a nivell identitari.

N.P: Tot el vincle amb Catalunya es va perdent. Es va perdre en el seu moment, es va recuperar en l’època de Joan Laporta, sense trencar en la projecció internacional i de negoci, i un cop arriba Rosell això es desferma, es trenca i és un desastre. Les campanyes que es fan en defensa del territori i de la llengua són mínimes.

 

Natxo Parra i Carles Viñas, autors del llibre Sankt Pauli. | Jordi Borràs

En el llibre diuen que el Sankt Pauli és un club de culte. Però ho és únicament des dels anys 80.

C.V: El Sankt Pauli neix com un més dels clubs gimnàstics que es funden al segle XIX i en els quals només hi participa gent de classe acomodada. Va créixer vinculat a la burgesia local d’Hamburg i al militarisme i el nacionalisme alemany. D’això, passa a un club com l’actual, el referent de l’esquerra alternativa a nivell internacional. I el punt d’inflexió és als anys 80, quan apareix gent provinent del moviment autònom, antinuclear, de l’esquerra extraparlamentària, que tracten d’animar de forma diferent, de manera espontània, i això poc a poc va arrelant. Així aconsegueix conrear la simpatia de l’afecció veterana, que accepta els nous valors del club.

N.P: És un club singular perquè no prové de la seva història. La majoria de clubs arrelats tenen un vincle històric, com l’Athletic Club, el Barça o el Celtic. Aquí es trenca. Té una història que creix a partir dels 80 des de la graderia. Els afeccionats pressionen el club perquè canviï i, finalment, la directiva accepta el poder de la graderia i les seves reivindicacions.

 

La història del Sankt Pauli ha anat al revés de la resta de clubs?

C.V: El procés del futbol modern, de comercialització, de marginació dels afeccionats locals, aquí és a la inversa. Hi ha un apoderament de l’afecció, que aconsegueix crear un grau de pressió tant important que fa que la directiva assumeixi els seus valors com a oficials. És l’únic club al món que, a nivell estatutari, expressa que és un club contrari a qualsevol tipus de feixisme, racisme, sexisme o discriminació. I és quelcom gens difícil. Molts clubs, encara que sigui per quedar bé, també els interessaria.

N.P: Això va sorgir degut al moment històric d’un territori concret. Tampoc s’ha de perdre de vista això. A Hamburg ja existia un club gran, l’Hamburg, que defensa una idea de futbol negoci determinada. Un club d’èxit. Aleshores, al barri de Sankt Pauli hi ha un reducte de persones que els agrada el futbol, que entenen una manera de treballar, que decideixen fer el pas. Fins i tot alguns d’ells provenien de l’Hamburg. Sobretot també per la presència de grups d’extrema dreta, neonazis, a les graderies del Volksparkstadion.

C.V: Aquest estereotip de la fidelitat, allò que es diu que pots canviar de parella, però no de club de futbol, passa a ser mentida.

 

Aquests que canvien de club, a més, aconsegueixen treure els ultres d’extrema dreta de les graderies del Millerntor.

N.P: Aquí també es trenca un tòpic, que diu que al Sankt Pauli mai hi ha hagut nazis. Sí que n’hi havia, però els del moviment autònom aconsegueixen fer-los fora. Els expulsen.

C.V: Això és una altra de les singularitats, perquè es dóna en un temps on hi ha certa emergència del neonazisme. Hi ha com un ressorgiment. El Sankt Pauli s’identifica com un grup d’extrema esquerra i passa a ser l’enemic de totes les altres afeccions d’Alemanya.

 

Quan Alemanya s’unifica, quan hi ha el creixement del neonazisme, el Sankt Pauli es posiciona amb l’antifeixisme i l’esquerra. Aquesta és la clau del club?

C.V: Sí, fins al punt que, quan hi ha la reunificació i es crea una sola lliga, el Sankt Pauli ha d’anar a jugar contra equips de l’Alemanya de l’est. Allà hi ha una reunió dels afeccionats i decideixen fer l’Ost-Boycott, el boicot de l’est,  i no anar a cap desplaçament a l’Alemanya de l’est per no enfrontar-se amb afeccions amb connotacions neonazis.

 

Expliqueu que, com el Barça amb el franquisme, el Sankt Pauli tampoc se salva del nazisme amb els seus directius. Com el seu president Koch.

C.V: Com Miró-Sans, que era de la Falange. Koch es converteix en nazi durant el nazisme, com alguns dels directius. Però a tots els clubs d’Alemanya hi ha nazis. El Tercer Reich crea una entitat per controlar els esports, que vetlla perquè a les juntes directives hi hagi membres del partit. Alguns assumeixen la condició per creença i d’altres, per necessitat. Quin va ser el paper de la institució durant el nazisme? Va ser neutre, no s’hi va enfrontar, tenia membres de l’NSDAP a la directiva i ho va formalitzar als estatuts, on hi tenia la clàusula anti-jueva. Però no va mantenir actitud activa pro-nazi, a diferència d’altres clubs més exitosos com el Schalke. El Sankt Pauli era un club petit i tampoc va tenir gran rellevància. Si hagués estat més important, segurament hagués estat diferent.

 

Parlaven també del paper de l’afecció envers la directiva. Això fa pensar que els grans clubs europeus tenen la massa social adormida. És així?

C.V: Els condicionants són diferents. El context determina. Això explica que el referent del Sankt Pauli no sigui exportable a altres realitats. És complicat concebre una actitud activa de l’afecció en altres clubs. El Sankt Pauli té a favor la llei alemanya, el 50% 1 que no permet que un inversor sigui el propietari del club. El club està en mans dels afeccionats, tret d’excepcions com el Wolfsburg, el Leverkusen o el Leipzig, que ja neixen com el club d’una empresa. Aquí tenim Societats Anònimes Esportives, gestionades com una empresa i amb un consell directiu. És absolutament diferent.

N.P: A més, hi ha una llei que t’ho imposa. No et pots mantenir com un club de futbol. Si el Sankt Pauli no existís i la gent del barri volgués fer un club similar, potser no s’assoliria. Són petites fites molt concretes que duen el club a ser com ara. La gent del moviment autònom va a l’estadi, fa fora determinats grupuscles i atrauen més gent. L’any 1991 es fa un festival per recaptar fons que es converteix en un èxit. I aleshores hi ha un moment puntual, on succeeixen uns fets racistes a l’estadi, on tot canvia. Es fa un fanzine, distribuït a l’estadi, en el qual els afeccionats reclamen que no es permetin els fets racistes i insten a la directiva que faci fora aquells afeccionats i que ho reculli als estatuts. Què hagués passat si en aquell moment la directiva no els hagués fet cas? No estarien com ara. Seria un club amb una grada antifeixista i ja està.

C.V: També hi ha el concepte de no prioritzar l’èxit esportiu entès com la victòria. Si es prioritza guanyar per tots els mitjans, es trepitjarà el que faci falta per assolir-ho. Quan això no és així, pots preservar determinats valors.

 

Carles Viñas i Natxo Parra, autors del llibre ‘Sankt Pauli’. | Jordi Borràs

Força gent pensa que el Barça és un club reactiu envers les injustícies. Veient l’exemple del Sankt Pauli, podem dir que el Barça és un club reactiu?

C.V: Cap club al món aguantaria cap comparació amb el Sankt Pauli. Al Barça hi ha una construcció identitària molt ferma, a vegades amb mancances, que s’ha incorporar a l’imaginari de molta gent. Però el Barça fa molt poc avui en dia.

N.P: El què era ja no és. La pròpia dictadura tenia el futbol com a instrument de projecció i feia servir el Reial Madrid. El Barça era un altre equip, també guanyador. Aquí hi havia el rebuig. Tenia un espai d’oci multitudinari on es podia expressar rebuig a la dictadura. Dins l’estadi s’expressaven determinades opinions polítiques que al carrer no es podien expressar.

C.V: És habitual que els estadis de futbol, en règims totalitaris, exerceixin aquest paper. Sense anar més lluny, a Egipte, juntament amb les mesquites, els estadis eren l’única via d’escapament.

N.P: La massa et dóna cert anonimat que et permet fer determinada protesta. Ara, tot allò es va perdre. Es va prioritzar qualsevol èxit esportiu per davant de cap vincle o aresta.

 

Les xiulades a l’himne espanyol –en l’actualitat- i l’exhibició d’estelades tenen el mateix significat ara que fa setana anys?

C.V: És evident que no. La identitat d’un club és modelable. Cadascú la incorpora al seu imaginari d’una manera concreta. Si li preguntes a un afeccionat d’un equip què és per ell aquest equip et respondrà de manera molt diferent d’un altre afeccionat del mateix equip. No és el mateix xiular la Marxa Reial de Primo de Rivera als anys 20 que fer-ho ara, per les connotacions evidents.

N.P: També és cert que el club mai es posiciona.

C.V: Una cosa són els dirigents del club i una de ben diferent és la massa social.

 

Anem per aquí. La massa social del Sankt Pauli té poder perquè els dirigents els facin cas. Aquí, essent-ne els socis, no en tenen tant.

N.P: Els socis del Sankt Pauli tenen un poder molt gran. A més, tenen una assemblea de socis en la qual s’han de definir quines són les línies d’actuació i la directiva no pot traspassar les línies que els marqui aquesta assemblea. La directiva sap que si els socis protesten o demanen, ella haurà de cedir.

C.V: El poder és diametralment diferent al del Barça. El soci pot decidir quin és el patrocinador, quina és la marca que vesteix l’equip i, fins i tot, pot prohibir vendre el nom de l’estadi a cap marca comercial. Al Barça, el model de compromissaris queda molt lluny d’una democràcia real.

N.P: Amb els compromissaris pots tenir la sensació que el soci té poder de decisió. I no és així. Per una banda, ni la pròpia gent s’ho creu, més enllà de com s’articula el sistema de votació. A més, el soci ha adoptat el discurs predominant de necessitar diners per mantenir els jugadors. Si això significa que haurem d’acceptar la publicitat d’una dictadura, l’acceptem. No passa res, perquè l’important són els diners per mantenir Neymar Jr. Un dels grans problemes és que això ha entrat dins les reflexions de la gent.

 

Com s’expliquen un club propietat dels seus socis tracti aquests propietaris com simples afeccionats? I els afeccionats tractin els directius com els seus líders.

C.V: El Barça sempre ha estat una metàfora social. És un reflex de la societat actual.

N.P: És com plantejar-se com és possible que guanyi el PP o Convergència. És tràgic.

C.V: Hi ha un grau d’alienació bestial. Els socis són com militants. Van a l’estadi a veure bon futbol i no volen sentir parlar de coses com posar diners a una fundació que ajudi no sé què. L’únic que volen és que l’equip jugui bé, marqui gols i guanyi. De la resta, els socis han dimitit. I al Sankt Pauli és diferent, han dimitit de guanyar. Fan activisme per preservar els valors, que des dels anys vuitanta són la insígnia del club.

 

El soci ha acceptat prostituir el ‘més que un club’?

C.V: S’han venut la pell perquè primer va l’èxit esportiu. El trident, Messi, fitxar no sé quin jugador per vuitanta milions.

N.P: Qualsevol sistema capitalista és corrupte de dalt a baix, més enllà dels negocis que fan les juntes directives. Hi són no per fer un servei a l’entitat, sinó com un aprofitament personal. El PP fa negocis a la llotja del Bernabéu, i aquest és l’exemple clar.

 

Li donen molta vida al Sankt Pauli?

C.V: Jo crec que sí, perquè està aconseguint esser un referent. Ha superat el seu marc de barri i ara trobes fins a 500 penyes arreu del món. I moltíssima gent amb les samarretes del Sankt Pauli. Jo crec que es mantindrà.

N.P: Tot i la tensió que pot existir entre una part que vol guanyar i l’altra que vol preservar els valors, ningú dins el club discuteix el seu posicionament polític, que sigui una entitat de barri i que, si hi ha un problema al barri, si ha de posicionar. A curt termini és difícil que canviï aquesta concepció.

C.V: En l’actual context del futbol modern és un club que té contradiccions. Però nosaltres diem que és el club menys imperfecte del futbol actual. Malgrat formar part de l’engranatge, del sistema, de la gestió del futbol, de jugar a la Bundesliga, del marxandatge i la televisió, segueix essent un club singular.



Més notícies

Nou comentari