La venda d’entrades no ha estat la que s’esperava, però encara confien que el Camp Nou llueixi una bona imatge?
Sí, hi hem de confiar. Sempre som optimistes i mai tirem la tovallola. I de fet en l’últim partit va passar exactament igual. Estàvem molt preocupats i al final hi va haver una remuntada important. També s’ha de dir que hi ha factors que no juguen a favor: el temps, encara que sembli un tòpic i que el partit es faci per televisió. En qualsevol cas, esperem que a darrera hora, molta gent compri l’entrada.
El president de la Federació Catalana ha dit que si hi ha una mala entrada “ens haurem de fer mirar això de la nació catalana”. Comparteix aquesta opinió?
Fer directament proporcional no anar a veure un partit i considerar que no volem que Catalunya sigui una nació potser està una mica fora de mida. Segurament és la seva manera de manifestar la indignació, de dir que cal que la gent s’involucri una mica més. Es tracta més d’una crida que d’una profunda reflexió.
Si el Camp no s’omple serà un fracàs?
No. Omplir un estadi de 90.000 espectadors és un objectiu molt ambiciós i aquesta no és la nostra perspectiva, encara que sempre intentem batre rècords respecte l’últim partit. Aquest any hi ha prou ingredients perquè sumem, però d’aquí a omplir 90.000 seients! Potser hauríem de canviar l’estratègia. Les dates són les que són, el temps és el que és i que coincideixi amb una final del Mundial no ha ajudat a que es parli de la selecció. És com si comencéssim la campanya avui.
Fa molts anys que es lluita per l’oficialització de les seleccions catalanes. Potser els aficionats ja no els interessa un únic partit amistós.
No és així. Un símil amb l’esport: l’esportista cada any s’entrena per fer una competició i l’any següent i torna; i el següent; i el següent. I mai està desmotivat. Cada any té una nova il•lusió. En el nostre cas la selecció enguany té un gran escenari per mostrar la seva potencialitat i també per manifestar un clam per l’oficialitat de les seleccions catalanes. No hi ha desmotivació.
I des del punt de vista dels esportistes… estan desmotivats?
Tampoc. Vam començar amb tres federacions d’esport reconegudes i en aquest moment ja n’hi ha vint. El salt que hem fet des del punt de vista de reconeixement internacional és molt gran. Més la magnitud d’altres esports no reconeguts on participem. Hi ha més de 49 equips que juguen a nivell europeu o mundial. Un partit i una nació no es poden equiparar, i un equip i una desafecció tampoc.
Entén que la gent reclami un pas més? Vostè mateixa va dir que Catalunya vol estar en algun mundial, què manca?
Les coses no són tan simples com dir “la setmana que ve faig un pas i ja ho tinc”. Quan dic “un pas” em refereixo a un treball diari i col•lectiu. No volem parar aquí. Cal seguir avançant, tenir un diàleg amb la UEFA, trobar una negociació i arribar a un pacte. No té cap lògica que Escòcia, Gal•les o Irlanda del Nord puguin competir i nosaltres no. Què tenen aquests territoris que nosaltres no tinguem? Hi ha precedents i hi ha una sentència que diu que una selecció no depèn d’un Estat o d’una nació. A més, tenim prou potencial esportiu. Tenim ingredients i força per començar les negociacions.
La selecció catalana s’interpreta com una reivindicació nacional. Polititzar la selecció és positiu?
És evident que hi ha un component polític que no podem amagar encara que altres sí ho facin. Hi ha un component de visualització des del punt de vista polític, de reclam. Però no té perquè afectar-nos en absolut. Nosaltres no tenim cap problema amb jugar contra ningú al nivell que sigui i amb qui sigui.
Sí que es va polititzar, però, que el seleccionador no parli català.
Nosaltres ho veiem amb molta acceptació. Si Cruyff parlés català millor, però això no vol dir que qui no parla català no és català. És català la persona que viu a Catalunya i se sent català. També tenim molts casos de gent que parla català i per altres circumstàncies no se senten catalans. A més, Cruyff té prestigi esportiu, com a jugador i com a entrenador. És una persona que ha donat forces mostres a la societat i al país del seu sentiment de catalanitat. Va ser el primer en posar-se la senyera al braç i en inscriure el seu fill amb el nom de Jordi. Amb les connotacions i la importància que té ser seleccionador català, si no se sentís identificat hauria rebutjat la proposta.
Com valora la tasca de la nova gent de la Federació?
De moment bé. Fins ara, des del punt de vista organitzatiu, hi ha hagut una reestructuració en positiu i per tant anirem veient el resultat. La intensitat i el compromís segueix igual que el primer dia.
Cruyff ha destacat el compromís dels jugadors amb la selecció, però cada vegada costa més aconseguir el suport de jugadors de primera línia. Se’ls pot demanar més compromís?
Hi ha hagut una mostra de compromís agosarat per part dels esportistes, que donen la cara des de fa deu anys. Els jugadors que han estat disponibles sempre han acceptat. Però tenim un problema: el calendari. Arriba un moment que no hi ha dates perquè entre l’estatal, el mundial i les copes, es fa pràcticament impossible trobar un dia adequat. Si estiguéssim en condicions igualitàries això no passaria i veuríem quina és la veritable entrega dels jugadors, però això no és així. Per això volem competir amb les mateixes condicions. El problema és que no ens deixen. I per què si hi ha d’altres països que ho fan i tenim precedents jurídics? M’agradaria saber-ne la resposta.
La clau la tenen els polítics?
Aquest no és un afer estrictament esportiu, de la mateixa manera que no és una responsabilitat estrictament dels polítics. Són les dues coses simultànies: cal la implicació de tothom i evidentment no ens podem deixar d’anar de la mà. En tot cas, la decisió depèn de les federacions internacionals. Però ara hi ha els ingredients perquè això es modifiqui.
El Barça, després d’aquest any històric, pot eclipsar fins a esborrar altres clubs?
Sempre es necessita un referent on et puguis emmirallar i seguir treballant. Aquesta és la funció que pot fer el Barça. Necessitem gent que arribi a l’excel•lència i estigui en aquestes posicions màximes. Això dóna projecció internacional i ajuda a situar-nos al mapa. La gent, quan parla del Barça, parla d’esport català i no eclipsa.
El president Joan Laporta ha manifestat la voluntat de fer política. Un exemple clar de barreja entre política i esport.
Totes les posicions són respectables, però s’ha de ser prudent a l’hora de posicionar-se com ho han de ser també els responsables d’altres clubs. Fins i tot, des d’un punt de vista administratiu, a banda dels teus pensaments o creences , has de ser plural i fidel a la institució. Jo sempre demano prudència.
Més enllà del futbol, quin balanç cal fer del 2009 en l’esport català?
Més que positiu. La cirereta del Barça ha estat important, no hi ha cap dubte. Però en d’altres esports com el bàsquet, l’hoquei, la natació, amb rècords europeus, hi ha hagut èxits. Hi ha hagut un nivell superior al de l’any passat.
Tenim cultura de l’esport?
Més de cent anys d’història amb 12.000 clubs de teixit associatiu, 800 llicències federatives i un 40% de la població amb pràctica esportiva, denota una vocació si més no molt sòlida. I això és fruit d’una cultura.
I com afecta la situació econòmica en l’àmbit esportiu?
L’acostament de l’esponsorització privada, per exemple, ha costat: o se’n van o costa més atraure’ls. Per això hem multiplicat el pressupost per dos, dels quatre als més de vuit milions d’euros per a tots els clubs. Es nota la crisi des del punt de vista del teixit esportiu però des de l’administració s’està superant el compromís polític.
Més inversió acabaria amb incidents com el de Sant Boi?
Malauradament aquest va ser fruit de diverses circumstàncies. Certament cal distingir la inversió d’una xarxa nova amb un manteniment de les instal•lacions; i també hi ha d’haver un esforç per part dels ens locals. Cal fer una mica més de prevenció en el moment de créixer. Hem desplegat uns 120 milions d’euros en una primera fase d’una xarxa d’equipaments bàsics i al 2010 n’hi haurà una segona amb menys diners, ja que la crisi com he dit es nota.
