Després de la nova tremendíssima decepció entre setmana contra un rival (abans) directe que s’ha escapat, i de quina manera, arriba molt probablement la darrera oportunitat de deixar clar que l’Espanyol no vol baixar a Segona per cinquena vegada a la seva dilatada i exitosa trajectòria com a quart millor equip de la història de la Lliga.
Perquè de partits clau ja n’hi ha hagut massa aquesta temporada, sobretot a la segona volta: no es podia perdre al camp del Getafe, no es podia perdre (i menys d’aquella manera) contra la Real Sociedad i, evidentment, no es podia perdre contra el Betis. Però ara sí, ara sí que és el partit clau de debò. I punt, s’han acabat totes les bajanades.
El Rayo Vallecano del grandíssim Paco Jémez (un entrenador alumne del denostrat José Antonio Camacho; algú recorda que era titular amb Espanya quan el murcià n’era l’entrenador?) és l’únic equip de Primera que juga tan bé o millor que el FC Barcelona. Si el tercer equip de Madrid (amb tots els respectes per al Getafe; només em guio per la història) tingués una plantilla més decent, seria un digne rival per al Villarreal i per al Sevilla. Li passa al mateix que a l’Athletic de Bilbao: si hi poguessin jugar no bascs, guanyaria un títol cada any.
Així doncs, aquest vespre espera el partit de la temporada. I cal guanyar-lo. S’ha de guanyar. Com sigui. L’única manera de recollir els 3 punts del botí és jugar un pèl (encara que sigui mig) millor que el Rayo. Per tant, a marcar gols. Molts gols. Com si fos una eliminatòria boja de Copa. S’ha de marcar un gol més que el Rayo. Per tant, no s’espantin si el partit a la primera part acaba 3 a 3. Aquest és l’objectiu. Qualsevol altra tàctica serà totalment errònia, perquè el Rayo és millor que els periquitos. No individualment, és clar (com és possible que Trashorras no hagi jugat mai de blanc-i-blau?), però sí en conjunt. Perquè el Rayo té un sistema definit de fa anys: el segell Jémez. I l’Espanyol no el té.
Dit tot això, han de jugar els millors i marcar un gol més que el Rayo. Només això. La resta són enganys que no serveixen per al que és menester des de fa mesos: que s’acabi aquesta maleïda temporada i es comencin a fitxar jugadors bons d’una vegada perquè el projecte xinès no es quedi en encenalls.
