La història del Barça s’ha explicat en base a dogmes, a tòpics repetits una i altra vegada i que han quedat en la retina i en la memòria dels socis i aficionats barcelonistes, sense que pràcticament ningú n’hagi reclamat la veritat. El periodista Frederic Porta i l’historiador Manuel Tomás, responsable del Centre de Documentació del FC Barcelona, han volgut trencar amb aquesta malvada rutina i han publicat el llibre ‘Barça Inèdit’, una obra que repassa el que mai ningú ha destacat de la història barcelonista.
Presidents, directius, jugadors, entrenadors i d’altres empleats són els protagonistes d’aquesta publicació, un llibre que quedarà com a enciclopèdia, sempre preparada per a respondre a les consultes i neguits de tots els interessats. Porta i Tomás, amb qui aquesta entrevista s’hagués pogut allargar durant hores, valoren per El Món la seva nova obra.
És ja al 1992 quan entra a treballar al Centre de Documentació, sr Tomàs, que se li acut fer aquest llibre?
M.T: Jo entro el 1992 i el centre s’inaugura el 1994. En aquest temps em faig una composició del patrimoni històric que tenim, immens, valuós, incalculable. No és una idea que em ve de sobte. L’espurna arriba el 2011, quan una editorial m’encarrega la redacció d’un llibre que es va titular Més de 100 raons per ser culer, un compendi d’anècdotes molt telegràfiques. Després d’això, ho vaig anar engreixant amb totes les històries que anava trobant. De 101 que n’hi havia al principi, van acabar-ne sent més de 1000. Aleshores va arribar el moment de donar-li cos i sortida literària, amb l’entrada de l’amic Frederic Porta. En un dinar, sense tenir-ho previst, li vaig comentar el que tenia i li vaig passar perquè s’ho mirés. A partir d’aquí tot va anar rodat.
I a vostè, sr Porta, què li va venir al cap quan va veure aquell document per primera vegada?
F.P: Vaig veure-ho i vaig quedar enlluernat. Hi havia un material fantàstic, molta informació inèdita. Quan més penso, més crec que el format és l’adequat. Les èpoques del Barça estan molt marcades, gairebé es poden separar per dècades. Ens vam posar a fer de perruquers: rentar, pentinar, marcar, posar gomina. I va agafar cos. És un llibre que té diferents lectures i nivells, començant pel Barça, passant per Barcelona i acabant pel país, la catalanitat. Però també hi ha la sensació que pot agradar al que està pendent només de Messi i el marcador, al pare i a l’avi per recordar, i als malalts de la història.
Creuen aleshores que la història del Barça no s’ha explicat realment com és?
M.T: Per vicis de copiar les errades ja publicades. Els historiadors, per mandra, per no investigar o per agafar-ho tot com a dogma, han copiat les errades anteriors. No es pot parlar de segons quins temes si no tens fons fidedignes. Nosaltres hem comptat amb l’accés directe a tota la informació -pública, sense restriccions a ningú-, destacant-ne les actes de totes les reunions de junta directiva. Pocs clubs al món tenen accés lliure als seus arxius. El concepte clau és la intrahistòria, la història del Barça explicada per dins.
F.P: Amb les hores de consum que comporta i el sentiment que desperta, és una llàstima que la història del Barça s’hagi perpetuat a manera de llegenda. Cada vegada que grates, grinyola. Grinyola en la fundació, en la construcció del Camp Nou, en l’amistat de Kubala i Suárez, en la xiulada del 1925, en la quantitat de jugadors que tenen exemples vitals. És una mina del tresor desconeguda i que cal reivindicar i fer arribar al culer. És apassionant. Si aprenem de la història evitarem repetir les errades.
Com descobreixen l’origen dels colors del club?
M.T: Això m’ho va dir el nét o besnét dels germans Witty, un dels fundadors del Barça. De tota manera, amb els colors, sempre hi haurà una nebulosa. Des de temps immemorials s’han donat versions diverses. Nosaltres creiem que podem tenir la versió definitiva, perquè comptem amb el testimoni directe del familiar d’un dels fundadors del Barça, que afirma que el seu avi havia estudiat en un col·legi anglès, el Merchant Taylors de Liverpool, i que havia jugat amb el seu equip de rugbi, que vestia els colors blau i grana. Els germans Witty, a la segona reunió de junta, proposen a Gamper que els colors fossin aquests.
F.P: Hi ha fins a nou teories, algunes d’elles agafades realment amb pinces, com els colors del llapis de comptable o la samarreta del Basilea. Gamper va jugar únicament dos partits amb el Basilea, és mentida que en fos el capità.
S’han enamorat de diversos personatges, com George Patullo. Qui era?
F.P: Patullo és totalment desconegut. Quan et baixa la cultura i et diu que el primer gran ídol del Barça és Paulino Alcántara, ho acceptes. Però mires enrere i no és així. Trobes Patullo i t’enamores. Jo li dic el Gran Patullo, com el Gran Gatsby. És un escocès rodamón, que practica molts esports, que cau a Barcelona per interessos familiars i que té fama a Madrid com a porter. Un dia, en un partit de costellada (un arròs amb pollastre, concretament), li fan cinc gols i decideix posar-se de davanter, amb la sorpresa que acaba fent cinc gols i remuntant el partit. És el primer futbolista que importa la rematada de volea. La història de la semifinal de Copa Pirineus contra l’Espanyol dóna per fer una pel·lícula. Ell era a França. El van buscar i el van trobar per telegrama, però a l’oficina de correus hi havia un periquito i no volien que se n’assabentés. Corria el rumor que Patullo jugaria i va aparèixer. Va provocar un penal i va fer dos gols a la pròrroga. Això és fantàstic, és un guió improvisat.
S’han plantejat escriure un guió per una pel·lícula? O un documental com el de Suñol?
M.T: Suñol era un altre tema, un greuge històric que el club considerava que s’havia de reparar. Va arribar el moment, aprofitant que l’any passat feia 80 anys del seu accés a la presidència. Nosaltres hem comentat, mig en broma i mig seriosament, que algunes d’aquestes anècdotes donen peu per fer un guió de pel·lícula.
F.P: Patullo i Rozitsky són exjugadors del Barça que s’enfronten com a rivals en la Primera Guerra Mundial. No literalment, però estan en bàndols diferents. O el cas del ‘zueco’ Padrón, que era militant del POUM i quan acaba la guerra s’exilia, sense voler tornar mai. L’home allibera París amb els tancs de la divisió de Leclerc amb altres republicans espanyols, un fet que els francesos neguen. Té una història increïble, perquè acaba venent fruita a París, al mercat de Les Halles, en la misèria, l’any 1966.
M.T: A ell li havien comentat que a Gran Canària, d’on era, durant la Guerra Civil, els feixistes llançaven els presoners republicans dins una fosa volcànica, a Jinámar. Això li va quedar marcat. Samitier se’l va trobar al mercat de París, l’any 1957, i el va convidat a la inauguració del Camp No, però Padrón va refusar la invitació per pànic a Franco.
Com s’expliquen que, després d’haver estudiat a fons la història del Barça, el club estigui actualment al cim del futbol europeu?
F.P: L’amor de la gent, el sentiment. El 1908 de Gamper, la refundació. És el que és i el que representa. És l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya. És el que ha pogut ser el país i no és.
M.T: El Barça té un país al darrera. Encara que estigui globalitzat, el club, fins fa quatre dies, era un club només català. Ara, encara que aquest tret no l’ha perdut, s’ha diversificat i hi ha més sensibilitats. Tot i així, l’aficionat més exòtic també entén d’on ve i què significa el club. El Barça no és catalanista des que Narcís de Carreras va dir que era més que un club, sinó que ho és des dels anys 10. Allà ja portava la senyera a l’escut. Va ser catalanista perquè Gamper va veure que el club moria i el va vincular a un sentiment, va fer el pas d’equip de futbol a símbol.
Gamper va crear un monstre inconscientment?
M.T: Hem de distingir dos Gampers. Quan arriba a Barcelona està de pas, però es queda i arriba a ser un prohom. Ell és un sportmen i el que vol és fundar un equip per jugar, per passar-ho bé. Després, se n’adona que, o vincula el Barça a una idea superior, o està perdut. Quan el vincula amb Catalunya, amb el catalanisme conservador i burgès de la Lliga Regionalista, la cosa comença a rutllar. No sé si va ser conscient del monstre, com dius, que estava creant, però sí que el va voler vincular al catalanisme amb totes les conseqüències.
F.P: Si hi ha un personatge al qual hem d’estar eternament agraïts, aquest és Gamper. Va ser tan generós cap al club i cap al país d’adopció, que s’ha de valorar.
