Únic: A què res no pot ésser comparat. Marc Márquez ha culminat una temporada increïble amb un títol Mundial incontestable, el seu sisè a MotoGP, el vuitè si es compten totes les categories, el quart consecutiu i el setè dels darrers vuit anys. Les xifres parlen per si soles. El pilot català, que tot just té 26 anys, segueix escrivint amb retolador permanent el seu nom en els llibres d’història del motociclisme i envia un nou missatge de contundència al món. Encara té molt temps de marge per batre qualsevol rècord que se li presenti al davant.
Amb el campionat d’enguany, Márquez s’ha situat a només un títol d’entrar en el podi dels pilots més llorejats de la història. Els quinze de Giacomo Agostini i els tretze d’Ángel Nieto encara són una mica lluny per a ell, però els nou de Valentino Rossi, Mike Hailwood i Carlo Ubbiali ja els acarona. Els té a tocar. El més important, en el seu cas, però, no és ni el què ni el quant, sinó el com. El tro de Cervera no ha tingut rival des del primer Gran Premi fins al de Tailàndia, el de la seva coronació, i ha deixat ben clar que no té cap mena d’intenció de prémer el fre en la seva trajectòria exitosa. Això només acaba de començar.
Amb la poca vergonya ben estesa i l’extrema competitivitat com a principals virtuts, Márquez segueix evidenciant que és un pilot diferent, un esportista que fa als circuits el mateix que Leo Messi al Camp Nou, Rafa Nadal a les pistes de tennis i LeBron James a les de bàsquet. Tots ells tenen en comú que són guanyadors nats, que resisteixen com ningú al pas del temps i que, en les seves respectives especialitats, són únics, especials, màgics i, valgui la redundància, especials. Diguin-li com vulguin. Ell seguirà a la seva i la temporada vinent tornarà a lluitar ferotgement per tornar-se a proclamar campió del món. El pròxim curs, Márquez tornarà a intentar ser una fera indomable sota l’aparença d’un noi somrient.
