Luis Enrique descompon el model

El Barça adapta el joc de l'equip a la idea dels seus rivals. Dels 11 partits oficials, els blaugrana només han dut la iniciativa davant el Celtic

Luis Enrique és el tercer entrenador de la història del Barça amb més títols conquerits. Concretament, l’asturià suma 8 títols de 10 possibles en poc més de dues temporades, després d’haver aconseguit la Supercopa d’Espanya aquest mes d’agost passat i d’haver-la aixecat per primera vegada en la seva carrera, un any després de perdre-la davant l’Athletic Club de Bilbao. L’actual entrenador del Barça se situa per darrere dels dos homes que més èxit han tingut a la banqueta del club blaugrana, dos ídols que van implantar i consolidar un model admirat arreu del món i que van alterar l’estatus de l’entitat davant els experts i els amants de l’esport: Pep Guardiola i Johan Cruyff.

Guardiola, amb 14 títols, i Cruyff, amb 11, són encara els tècnics més llorejats de la història del Barça. I ho són per haver canviat, evolucionat i dut a l’excel·lència un model sòlid de futbol, no només triomfant per la seva efectivitat, sinó per l’atractiu i l’encant d’un estil únic i inimitable. El futbol de posició implantat per Cruyff l’estiu del 1988 va transformar la vida d’un Barça mediocre i el va posar a l’aparador mundial amb la consecució de la Copa d’Europa de Wembley 92, amb Pep Guardiola en una de les posicions de més exigència i amb un mètode revolucionari que va acabar guanyant-se el cor no només dels socis i aficionats culers.

 

Vint anys després de l’entrada de Johan Cruyff li va arribar el torn al seu deixeble, un Pep Guardiola que va seguir la línia marcada pel seu mestre i la va millorar afegint-li la pressió alta i descobrint futbolistes com Sergio Busquets, Pedro Rodríguez o el mateix Lionel Messi, a qui va dotar de totes les possibilitats anteriorment ocultes situant-lo en una nova posició, la de fals nou. L’alumne avantatjat va polir la filosofia del seu guia per tocar l’excel·lència amb els dits, aixecar tots els títols possibles i ser l’enveja del món sense mai abandonar -ni tan sols allunyar-se- el camí, la doctrina que va convertir un Barça vulgar en un Barça excepcional.

I aquest model, indiscutible per a la gran majoria del barcelonisme, no es fiscalitza fins que van mal dades. A Luis Enrique -com a qualsevol altre entrenador- se’l qüestiona i se’l valora pels resultats. El triplet del 2015, després d’una reacció abassegadora a principis de gener i d’una gran resposta del trident format per Messi, Suárez i Neymar, va salvar el cap a un tècnic que tenia peu i mig fora del Camp Nou; el doblet del 2016 va arribar precedit d’un mes infernal amb derrotes que van complicar la Lliga van deixar l’equip fora de la Lliga de Campions; però ens els dos casos, el Barça va guanyar títols i Luis Enrique no va ser discutit. Ara, després d’un inici decebedor, amb vuit punts perduts a la Lliga, l’estil de l’entrenador blaugrana comença a entrar als debats.

 

Luis Enrique ha prostituït un model exitós, admirat i transmès pel mateix Barça arreu del planeta com a pedra angular d’un club que gira al voltant de la pilota. La imatge del Futbol Club Barcelona era, fins fa dos anys, la fotografia de Messi, Xavi i Iniesta al podi de la Pilota d’Or, en la que fou la sublimació d’un estil cada cop menys reconeixible a la gespa i del qual encara se’n fa gala, sense existir. Messi i Iniesta -amb Busquets cada cop més abandonat- s’encarreguen de mantenir certs detalls d’un patró oblidat, abocat a un trident destinat a solucionar la gran majoria dels partits per qualitat i efectivitat, però pervertint un estil que ha deixat de ser imprescindible. La influència del joc de posició disminueix partit rere partit, l’equip blaugrana s’adapta al seu rival com mai abans havia fet i el futbol s’executa pensant en fer mal el contrari a través dels cops, d’embestir l’àrea amb la nova imatge global, la de Messi, Luis Suárez i Neymar Jr. Una fotografia que certifica un canvi inequívoc, una representació del concepte d’equip i de club que tan desitgen el seu entrenador i la seva junta directiva. Una plantilla de noms, però sense perfil; i un club universal, sense identitat.

Nou comentari