En la darrera Final Four hi havia tres equips catalans. L’hoquei català continua tenint l’hegemonia absoluta?
Històricament hem tingut un gran potencial. A Catalunya sempre hi ha hagut grans clubs que s’han mantingut a les categories superiors i, alhora, han creat una base ferma. El fet d’estar contínuament en competència els uns amb els altres i jugant partits de gran nivell fa que els equips catalans estiguem sempre a les finals. Estic convençut que aquesta hegemonia la continuarem mantenint durant uns quants anys més.
Per quin moment passa l’hoquei com a esport?
L’hoquei travessa un bon moment, sobretot a Europa, on hi ha un nivell excel·lent. A Catalunya es practica el millor hoquei del món, tot i això, els efectes de la crisi econòmica es comencen a notar.
Què ho fa que encara no tinguem selecció oficial?
No ho sé, potser no interessa. Qui té la capacitat de fer-ho no ho fa. Tots els jugadors catalans hauríem de poder jugar amb la nostra selecció i demostrar que tenim un nivell superior als demés. Estic convençut que hi ha jugadors per fer-ho, i de qualitat ens en sobra. Si es portés a terme estaríem ben amunt.
Qui té la capacitat per fer-ho?
Els polítics sempre tenen l’última paraula. Si no comptem amb el seu recolzament no tindrem mai seleccions catalanes. Podem pressionar-nos els uns als altres, però sense el polítics no arribarem enlloc. Crec, però, que s’ha de continuar intentant.
El 2006 ja feia unes declaracions on alertava que la reivindicació de les seleccions catalanes havia anat a menys. Com ho veu tres anys després?
Aquesta reivindicació s’ha abandonat. No se’n parla, no es juga. No sé per quina estranya circumstància ha passat del tot al res. Sembla com si tot s’hagués refredat definitivament i això és el pitjor que ens podia passar. Varem empènyer a molta gent a creure en nosaltres i ara ho hem deixat oblidat, això no és gens positiu.
Quin creu que és el camí per tornar a demanar seleccions?
Polítics, jugadors i federacions hem de treballar conjuntament, ens necessitem mútuament i no ho estem fent. Només fem actes aïllats, ara els polítics, ara els jugadors… però fins que no anem tots a una, serà molt complicat.
L’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, reclamava recentment “contundència” per aconseguir seleccions catalanes.
Més que eslògans, jo reclamaria accions. Menys parlar i més treballar. Independentment que aquesta feina es faci pública o no, el que s’ha de fer es treballar, també de portes endins, i fer passos en favor de les nostres seleccions i darrerament no m’ha arribat cap notícia en aquest sentit.
Què el va porta a fer el pas de negar-se a jugar amb la selecció espanyola per fer-ho amb la catalana?
Em vaig tirar de la moto. Em feia molt il·lusió jugar amb Catalunya i no volia que m’obliguessin a vestir la samarreta d’Espanya, era una decisió molt personal i no entenia perquè no ho podia fer. És important que els jugadors tinguem capacitat de decisió i fem passos com aquest.
Els jugadors estan disposats a mullar-se en aquests temes?
Per un jugador és molt complicat fer un pas d’aquest estil. Jugar en una selecció que no és oficial és tancar-se moltes portes. La selecció espanyola competeix a nivell internacional i et dóna prestigi, la catalana, ara per ara, no. Una cosa és anar amb la selecció espanyola a jugar un mundial o un europeu i l’altra és viatjar amb la catalana per jugar un torneig a sud Amèrica.
Demanaria als seus companys que fessin aquest pas?
Fins que la selecció catalana no sigui oficial, no podem demanar als jugadors que vesteixin la samarreta de Catalunya. Però si els primers en fer-nos enrere som nosaltres difícilment tindrem seleccions.
En aquell cas l’obligaven a jugar amb la selecció espanyola sota risc d’inhabilitació de dos anys. Quina grau de component polític creu que hi havia en tot allò?
Tot era polític. Em vaig trobar en mig d’un merder amb conseqüències imprevisibles. Aquestes amenaces van ser absurdes i vils perquè jo no m’estava posant en política, ells sí. Política i esport són dos temes que no s’han de barrejar mai, però és complicat i sabem que sempre s’acaben vinculant.
I el conflicte va acabar…
Doncs, al final vaig tenir una reunió amb la federació espanyola on es van retractar. El tema s’havia convertit en quelcom massa mediàtic i es van veure obligats a deixar-me lliure de qualsevol sanció. Si passés avui suposo que seria molt diferent, s’encarregarien que les coses no es fessin públiques.
Què va suposar vestir la samarreta de la selecció catalana després de tot aquell procés?
Per a mi va ser un gran pas i un orgull. Els que som catalans i ho sentim no tenim perquè amagar-nos. A nivell esportiu la meva il·lusió era jugar amb Catalunya i el fet de posar-me aquella samarreta després de tot aquell procés ho va complir.
La selecció catalana i l’espanyola són compatibles?
No. Ells hi tenen pànic, saben que la majoria de jugadors catalans d’hoquei apostaríem per la catalana si fos oficial. Nosaltres no ho veiem com un problema, el problema és en altres àmbits més enllà de l’esportiu
Si les seleccions catalanes obtinguessin el reconeixement oficial seria positiu per l’hoquei patins?
Se’ns dubte, seria molt positiu. Ho tenim tot: els jugadors, els equips, l’afició. Només ens fa falta el recolzament dels polítics per tenir aquest reconeixement.
Quin futur pronostica a les seleccions catalanes?
El camí passa per la política. A nivell esportiu ho tenim tot llest, els hem de pressionar amb ells perquè volem una selecció catalana. Les solucions concretes jo no les tinc, potser ells sí.
I per què, a diferència dels jugadors de hoquei, en d’altres disciplines no s’han mullat tant?
Perquè no tenen tanta quantitat de jugadors catalans de primer nivell. A l’hoquei som una potència mundial. En d’altres disciplines és més complicat, tant a nivell econòmic com de jugadors i competicions són esports que engloben molt més.
