“Ta-ta-ta-ta!…”. Al locutor se li van acabar les paraules i va haver de recórrer a les síl·labes per poder seguir la jugada. Va arribar un moment que ja no era capaç de descriure aquell eslàlom extremadament vertical. La genialitat de Maradona contra Anglaterra el Mundial del 1986, art per a molts, el va superar i la reacció gutural segurament era la millor manera de poder resistir en la retransmissió. Finalment, va cridar el gol, el més reproduït de la història, amb la cueta de “barrilete cósmico”.

Diego Armando Maradona compleix avui 55 anys. Argentina està de celebració i Nàpols també. Ningú, ni Leo Messi, ha donat tanta felicitat al poble argentí com el Pelusa i és complicat saber si és comparable el que va arribar a representar Maradona per a la ciutat italiana, que mai havia guanyat res i després d’ell no ha tornat a guanyar res, amb Messi i la metròpoli catalana. Simplificant, a Nàpols hi ha San Genaro i ell; a Argentina, Eva Perón, el Che Guevara i ell. A Barcelona també va deixar petjada, profunda en els detalls -com el gol contra el Madrid al Bernabéu, retallant San José a porta buida-, terrible personalment -és on es va començar a drogar, admès per ell mateix- però innòcua en el fons. Aquí governa Messi.

“Per dir-ho ràpid: per a l’aficionat argentí Messi és català”, explica Domingo Casadei, de 69 anys, metge argentí i home de futbol, admirador del 10 blaugrana. “Maradona és diferent. Va jugar infiltrat en diverses ocasions amb Argentina i va demostrar la seva condició de líder”, afirma, i afegeix: “A nivell social té un gran compromís amb els més vulnerables. I la seva vida privada és això, privada”. Més crític és un català resident a Buenos Aires des de fa una dècada, el consultor Óliver Quiroga, de 37 anys. “En línies generals, es pot dir que l’admiració que el país li professa com a futbolista és tan gran com la poca consideració que se li té com a exemple i persona”, indica. “El debat sobre la seva figura és tan habitual i continua com les notícies sobre la seva desordenada vida personal que salpiquen cada dia els telenotícies i programes de la premsa rosa”, explica Quiroga. Només un exemple: fa uns mesos va morir el seu pare i tots els diaris van obrir amb la notícia.

Maradona va començar jugant al Cebollitas, un equip de barri de Buenos Aires amb el qual va estar més de 130 partits seguits guanyant; amb 13 anys es dedicava a fer un espectacle de tocs a les mitges parts dels partits d’Argentinos Juniors, i als 15 debutava a Primera Divisió abans de fitxar per Boca Júniors. La seva tècnica va ser reconeguda immediatament com a excepcional, gairebé única, i el seu esperit competitiu va fer la resta. Tots dos factors el van convertir en el talent més pur de la història, capaç de driblar i disparar com ningú mai abans, amb una precisió inèdita. “Et deia, enviaré 10 cops la pilota al travesser, i ho feia”, explica Lobo Carrasco, company seu al Barça. El seu peu esquerre era més aviat una mà.



Més notícies

Nou comentari