Jordi Badia: “És indiscutible que Suñol segueix l’obra de Gamper”

Josep Suñol ha estat una figura poc reivindicada, tan a nivell polític català, com des del sector de l’esport. El periodista, empresari, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya a les Corts i president del Barça i de la Federació Catalana de Futbol va morir el 6 d’agost del 1936, assassinat per les tropes franquistes a la serra del Guadarrama, a Madrid. Vuitanta anys després de la seva mort, el periodista i actual alcalde de Calaf, Jordi Badia, que ja en va publicar un llibre biogràfic, destaca els articles que el periodista va redactar des de la tribuna de La Rambla, el seu diari.

Afusellat durant el seu mandat com a president del Barça, Badia recull les millors reflexions de Suñol a l’obra Amb afany de justícia i llibertat. Més polítiques que esportives, les seves paraules s’enmarcaven dins un pensament únic en aquella època: revolucionari, innovador, democràtic i molt d’esquerres, un fet poc comú en un home burgès.

En una conversa amb El Món, Jordi Badia exposa les grans virtuts d’aquell heroi, que va morir defensant Catalunya i que va deixar una empremta inesborrable en la història del país.

Després de publicar la primera obra sobre la vida de Suñol, ara tocava un encàrrec per recopilar els seus articles?
Sí, quan vaig fer el primer llibre em vaig adonar que, tot i que intentava no només treure les seves frases, estàvem perdent moltes coses del seu pensament, que el teníem escrit i que només mancava aplegar-lo. Era una aportació que s’havia de fer i que va quedar pendent. Amb el fill vam acordar plantejar-ho i ara, en motiu del 80è aniversari, es va tornar a revifar i va tornar a aparèixer la idea, gairebé en paral·lel al documental.

En va trobar molts, d’articles? Molta feina?
Sí! Ja els havia llegit tots quan vaig fer el primer llibre, pero no els tenia aplegats. Tenia algunes fotocòpies i diverses notes de La Rambla i ja hi havia cert volum d’aprenentatge. Però ara ha estat una feina més minuciosa, en la qual m’ha ajudat en Víctor Noguer, de buscar més detalls, que no ens deixéssim res, tornar a llegir-los, ordenar-los, contextualitzar-los, posar-los notes a peu de pàgina perquè s’entenguin.

A Josep Suñol ja li coneixíem la ideologia d’esquerres i republicana. Hi ha articles que poden sorprendre?
N’hi ha molts que sorprenen. Com que ja sabem com pensava, el més sorprenent és la modernitat del seu pensament. Moltes de les qüestions que passen ara, tan a la política, com al Barça, ell ja les avança. Parla dels dos Barça, no amb la mateixa formulació, ni utilitzant el ‘més que un club’, però ell tot això ja ho teoritza. Explica el Barça més institucional, separat del futbol. Aquesta doble condició, la tipologia de socis, Suñol ja ho escriu. És una de les primeres persones que ho deixa escrit. I en política, exactament igual. Les reflexions que fa al voltant de la negociació de l’Estatut són perfectament transportables a la situació actual. Els textos sobre la pena de mort o el divorci demostren que era una persona clarament avançada al seu temps. De fet, ho havia de ser per força, perquè el seu diari, La Rambla, ja és un producte periodístic molt modern, per la tipologia, pels temes, pel paper de la dona, les tecnologies, etc. Fins i tot, lloga una avioneta per cobrir un míting polític i servir la informació el més ràpid possible.

En clau Barça, Suñol continua l’obra de Gamper amb el vincle catalanista del club?
Sens dubte, tot i que no parla mai de Gamper. Sota la seva firma, no hi ha cap moment en el qual es refereixi a Gamper, que és un dels altres personatges que queda per estudiar. S’ha d’entendre la figura de Gamper en aquells anys 20 i 30, s’ha de comprendre per què no parla d’ell i per què es converteix en un personatge desaparegut. Hi ha un equívoc en la història de Suñol, que ja està resolt, que diu que es va fer soci del Barça després del tancament del club a causa de la xiulada a la marxa reial, al 1925. No és cert, ell es va fer soci uns mesos abans. Però tornant a la pregunta, és indiscutible que ell segueix l’obra de Gamper, potser no formulada amb aquestes paraules, però sí amb la mateixa interpretació del club que havia fet Gamper. Ell recull el Barça de Gamper, l’agafa amb una clara significació sociopolítica. Creu que l’esport és un vehicle de democratització i modernització i que el màxim representant de l’esport és el Barça. Per tant, com que s’interessa pel país i pels catalans, agafa el Barça amb aquesta idea. Suñol és una baula més dins aquesta cadena que comença amb Gamper, segueix amb ell, continua amb Montal i torna a aixecar-se amb Laporta, d’aquesta visió del Barça com un instrument al servei del país i de reactivació del catalanisme.

Quina obra deixa Suñol al Barça, amb només un any com a president?
Concretament, ell endreça el club econòmicament i esportiva. No aniria més enllà. A la darrera entrevista que fa, diu que li han quedat coses per fer i n’assenyala sobretot una, que és dotar-lo d’un vessant cultural molt més potent, que existeixi una secció de cultura dins el club.

De fet, el club crea una Comissió de Cultura l’any 1932.
Sí, però ell diu que li ha quedat curt. No li acaba de sortir bé. Quan era president de la Federació Catalana de Futbol, ja ho intenta, però no li acaba d’anar bé. Va impulsar un premi de literatura, però va quedar desert perquè les obres que complien les bases no tenien prou qualitat i, l’única que complia les bases, no acabava de ser esportiva del tot. Amb el Barça li passa una mica el mateix. Arrenca la Comissió de Cultura, però no té èxit. De fet, hi ha molt poca gent que sàpiga que el club va tenir una Comissió de Cultura. Ell ho diu clarament, que li va quedar pendent. Tornant a l’obra, ell endreça el club, però aquell any 35-36 és molt complicat i convuls.

Sempre s’ha venut que el Barça ha tingut un president afusellat. Però la història no és ben bé així, oi?
Aquest és un dels problemes de la història de Suñol. El maten el 6 d’agost del 1936 i les últimes referències són dels primers mesos del 1937. A partir d’aquell moment, desapareix físicament de tots els diaris, queda pràcticament enterrat. Després, amb articles acadèmics, Santacana i Pujades l’esmenten, Artells també ho fa al llibre Barça, Barça, Barça!, Vázquez Montalbán també s’hi refereix, però no és una figura que es reivindiqui. I, sobretot, sempre es reivindica des de l’àmbit Barça. Això arriba al punt més àlgid quan, l’any 1996, en motiu del 60è aniversari, els Amics de Josep Suñol fan l’homenatge, col·loquen la placa i es fa el llibre de L’altre president afusellat. Però només se’l recupera en l’àmbit Barça. Tota la seva part política queda menys subratllada. En canvi, el que he intentat reivindicar és exactament el contrari. Va ser president del Barça, però això és el de menys. És un personatge cabdal en la història del país, des del punt de vista periodístic i polític. La seva obra és importantíssima. No va ocupar mai cap càrrec administratiu, va ser tres vegades diputat a les Corts Espanyoles i va tenir una trajectòria política significativa, més que esportiva. De fet, el seu pensament esportiu va molt més enllà de la presidència del Barça o de la Federació Catalana.

És a dir, la seva gran obra és el seu pensament?
Exactament. I ha quedat com un president del Barça que van afusellar, que tampoc és ben bé així. No sabem, ni crec que arribem a saber mai què va passar realment. Si ens hem de creure les versions que tenim, no sabien a qui afusellaven. Sabien que era algú important, però no tenien ni idea de qui era. Podien arribar a saber que era diputat, perquè duia la credencial, però no que era el president del Barça. Per tot el que he llegit i investigat, no sabien qui era. De fet el nom el posen malament, perquè li diuen Garriga [el seu segon cognom]. Per cert, no és un afusellament, és un assassinat. 

S’ha trigat massa a valorar la figura de Suñol?
Sí, sens dubte. Durant els anys del franquisme es pot comprendre, però un cop finalitza i es recupera la democràcia, les figures s’haurien d’haver recuperat. Jo crec que no es va fer perquè és una figura molt incòmode, a tothom li ha fet mandra reivindicar-la. I és injust, començant pel periodisme. Ens costa recuperar figures periodístiques en aquest país, no ho tenim massa al dia. No hi ha una sistematització de recuperar figures o mitjans de comunicació. Suñol és una persona molt important, a qui no es considera periodista, sinó empresari. I això és un error, perquè era editor, però escrivia i es definia com a periodista. Des d’Esquerra Republicana tampoc s’ha reinvindicat, perquè era un burgès, no acabava de ser dels seus i perquè el partit ja té una bona llista de màrtirs. Des de l’altra banda, la burgesia, tampoc s’ha fet res per la seva figura perquè era d’esquerres, era com un traïdor. Per tant, l’únic que ha volgut recuperar la seva figura ha estat el Barça. Tard i de manera parcial, però ho ha fet.



Nou comentari