Alba López és una àrbitre de Sant Feliu de Llobregat que aquest dimecres una cara al diari El Periódico on relata els insults que rep de pares i mares cada cap de setmana en els camps de Catalunya. En poques línies descriu la seva passió per aquest esport, així, com les barbirats que ha d’aguantar per ser dona i àrbitre de futbol:
«”Et matarem”, “Et tallarem el coll”, “No sortireu d’aquí, us esperarem quan sortiu”, “tant de bo t’estampis amb el cotxe i et matis, filla de puta”. Frases com aquestes s’escolten contínuament en un camp de futbol. Violència. No només física, també verbal. Violència arbitral. Ser àrbitre sembla que et pot ser igual. Però quan ets dona i àrbitre en un món d’homes, t’has d’enfrontar a moltes més coses. Ja no només és violència: és masclisme, és sexisme. Vulnerabilitat que et deixa en fora de joc. Avui dia la possibilitat d’un partit sense insults és remota, una cosa aliena a l’ésser humà. I és per això pel que hem de lluitar. Atacar la font del problema i no a l’usuari final.
Vosaltres, que ens feu renunciar per anticipat a qualsevol tipus de felicitat. Vosaltres, que bolqueu la vostra fúria davant actes injustificats. A vosaltres us demano que us cureu per dins, que us repareu i us torneu a curar. I llavors, i només llavors gaudireu tant com ho fem nosaltres. Perquè això és una cosa que no ens podreu treure. L’olor de gespa mullada, botar la pilota abans de sortir al camp, l’encaixada de mans abans de començar un partit. I sobretot la mirada il·lusionada dels nens esperant el xiulet inicial. Una mirada que es trenca amb facilitat.
“Em menjaràs …”. Ara no em ve de gust, gràcies. Pares que aconsegueixen que un àrbitre oblidi els seus somnis, la seva professió i la seva devoció. Aquest és l’exemple que voleu donar als vostres fills? És aquest l’exemple que us doneu a vosaltres mateixos? “Vés a netejar, que per això és per al que serveixes”. I el pitjor és que això ho digui una mare. Però, qui sou vosaltres per fer-nos sentir així?
Podeu seguir veient-nos com a delinqüents, culpant-nos fins i tot del mal temps. Però sapigueu que cada vegada que llanceu un insult contra nosaltres, també el llanceu contra el vostre fill. Quan un àrbitre rep un cop de puny d’un pare, hi ha un fill decebut. Com més cops rebem nosaltres, més s’afebleix l’esport. Una cosa de tots. Una cosa de ningú. I, finalment, el que aconseguireu és que ens cansem d’aguantar les vostres agressions, els vostres abusos. I quan això passi ja no ho podreu evitar. “El futbol no és perfecte. No comprenc per què es vol que l’àrbitre ho sigui”, Pierluigi Collina.»
