El Barça ha sumat tres punts intensament treballats en un San Mamés que ha tingut la litúrgia habitual dels partits disputats a La Catedral del futbol estatal. Els blaugrana no han dominat, sobretot durant la segona part del partit, però han sotmès a un Athletic que hagués pogut marxar calent al llit si Suárez, Messi o Arda haguessin encertat en la definició davant Gorka Iraizoz. Amb els locals bolcats a l’atac, el Barça ha pogut sentenciar a base de transicions, però també ha pogut encaixar l’empat amb la manca de control. Tot i això, victòria barcelonista soferta i merescuda.
1. El corcó Rakitic
Ivan Rakitic és un jugador imprescindible per a Luis Enrique, sobretot des que el tècnic asturià va imposar el mètode mix entre la possessió de la pilota i les transicions ofensives en velocitat. El croat és a tot arreu, ajuda en la pressió, cobreix els buits de la banda dreta quan Messi decideix dosificar-se, realitza funcions de segon lateral durant els atacs rivals i arriba a l’àrea per assistir o rematar quan el seu equip construeix jugades de perill. Sempre omnipresent, Rakitic s’ha convertit en el futbolista més important del partit entre l’Athletic i el Barça, i no només pel gol, sinó per la seva participació en totes les fases del joc. Especialment brillant en la sortida de pilota, Rakitic ha estat desequilibrant per trencar la pressió dels locals i per frenar l’ímpetu dels jugadors de l’equip basc.
2. Sergi Roberto esquinça l’Athletic
El lateral dret del Barça, ja definitiu per a Luis Enrique, ha tornat al lloc on va treure’s els fantasmes de sobre la temporada passada. Després de no convèncer en la posició de migcentre defensiu -també per culpa del 4-0 de la Supercopa, precisament a San Mamés-, Sergi Roberto es va afiançar com el suplent de Dani Alves a la banda dreta, una zona que ara ja duu el seu nom. El de Reus ha dominat el seu espai en defensa, poques vegades superat pels davanters de l’Athletic, no ha arriscat mai en la passada i s’ha convertit en un dels homes més importants en el destensament de la pressió asfixiant local, amb les seves conduccions interiors, superant marcadors i generant superioritat al mig del camp. Una de les claus.
3. Messi i la nova posició de ‘director’
A Itàlia n’hi diuen regista, que vol dir ‘director de cinema’. Messi és el nou amo de la creació al Barça, el jugador que s’encarrega de dictaminar quin ha de ser el final de les jugades ofensives del seu equip. Ja es va poder definir, clarament, en el primer partit de Lliga davant el Betis, però aquest diumenge a Bilbao, l’argentí ha confirmat el seu nou i definitiu paper. És difícil de dir en quina posició i en quin rol Leo Messi és més decisiu, però queda clar que no ha existit mai -almenys al Barça- un jugador amb les seves capacitats de desequilibrar partits sense la necessitat de ser un golejador. Xavi, el fins fa poc millor constructor, no tenia, ni de bon tros, el ventall de possibilitats que té Messi sobre la gespa. A San Mamés, el ’10’ ha participat en la gran majoria de jugades d’atac: des del cercle central, des de la banda dreta, des de l’esquerra, des de la mitjapunta i, fins i tot, finalitzant, com feia fins fa relativament poc temps. De les seves botes, i de les passades en forma de plàtan que fan caure murs defensius, han nascut claríssimes ocasions de gol. Arda, Denis Suárez o el seu amic Luis no les han sabut definir.
