Lázsló Kubala és considerat un dels millors jugadors de la història del Barça. De fet, després de Josep Samitier i César Rodríguez, l’hongarès fou l’ídol d’una generació que el recorda com el revolucionari del futbol europeu, sobretot a la Lliga espanyola. Kubala ho tenia tot: qualitat tècnica, xut, potència física i molta intel·ligència.
Però la seva llegenda blaugrana va lligada a una vida difícil al seu país, Hongria, del qual va decidir fugir creuant el Teló d’Acer soviètic buscant allotjament a Europa Occidental. Després de passar pel ProPatria italià i l’Hongaria, un equip compost per exiliats hongaresos, Samitier es va enamorar d’aquell futbolista i el va portar al Barça, on es convertiria en l’emblema del club.
L’any 1958, amb Kubala ja assentat a Barcelona i amb l’arribada d’un nou tècnic, Helenio Herrera, el club català fitxava dos nous hongaresos per expressa recomanació de Lázsló: Sándor Kocsis i Zoltán Czibor. Una setmana després de la presentació de la pel·lícula Hongaresos pel Barça, que homenatja els tres futbolistes, El Món ha tingut el plaer de parlar amb un dels periodistes que més domina la història esportiva i institucional del FC Barcelona.
Frederic Porta, autor de diversos llibres en clau blaugrana com Kubala!, De blues i grana o Barça Inèdit, aquest darrer de recent publicació, explica que “la immensa majoria dels culers segueixen abonats a la llegenda, perquè la història del Barça no s’ha explicat. És una llegenda que passa de pares a fills”, com el reconegut relat que explica el vincle entre la construcció del Camp Nou i la revolució futbolística de Kubala: “Aquesta és una de les llegendes més flagrants. La directiva de Montal Galobart ja va tenir la pensada i va comprar els primers terrenys abans de l’arribada de Kubala, a finals dels 40, amb la idea que convenia construir un camp nou enlloc de mantenir Les Corts. L’antic estadi havia passat de 22.000 localitats a 45.000, després de bastantes ampliacions. Ja estava prou apedaçat i no oferia cap mena de seguretat.”
Un dels hongaresos arribats el 1958, Sándor Kocsis, va ser rebatejat després del Mundial d’aquell mateix any com “El cap d’Or”, per la seva meravellosa rematada amb la testa, digna dels millors. Tot i això, Porta defensa que el sobrenom va acabar essent “una etiqueta molt reduccionista, perquè a Kocsis li agradava molt donar l’última assistència, una característica que avui dia seria per a un organitzador. Ell i César han estat els millors rematadadors de cap de la història del Barça, sens dubte, però Kocsis era molt més que això. Li van penjar una llufa que no feia honor a totes les seves capacitats”.
