El Barça sempre s’ha definit des del mig camp, l’organització i el joc de posició, i no és que ho hagi deixat de fer, però aquesta lliga és la menys ‘migcampista’ de totes. Una sòlida defensa, liderada per Piqué, i un atac mortífer, comandat per Messi, han deixat l’eix en un segon pla, però paradoxalment clau per entendre el títol de lliga blaugrana. El mig camp ha sigut més decisiu defensivament que ofensivament, amb Busquets, Rakitic i Iniesta. El campionat s’ha definit a les àrees i s’ha mastegat a la medul·lar. Allà on brillava amb Guardiola, avui és zona de pas.
Hi ha hagut dos partits clau per entendre les decisions de Luis Enrique. El de la primera volta al Bernabéu, quan l’asturià va patir un atac d’entrenador i va canviar allò que li funcionava: va enviar Alba a la banqueta, va desplaçar Mathieu del central al lateral, va donar entrada a Xavi al costat d’Iniesta i va fer debutar Luis Suárez. Després d’aquell dia, Xavi i Iniesta només han tornat a coincidir en una alineació –desgraciadament a Anoeta- i Mathieu no ha tornat a jugar de lateral, amb Alba titular sempre.
I al camp de la Reial Societat, quan Luis Enrique va deixar de suplents a Messi i Neymar a la vegada i els blaugranes queien 2-0. Aquella trompada podia haver acabat amb el tècnic i, de fet, segons algunes informacions, va pensar en dimitir i si no ho va fer va ser pels seus ajudants. El que era gairebé segur és que si l’equip hagués perdut el següent diumenge contra l’Atlètic de Madrid, hauria estat cessat. En aquella setmana crítica, en un ambient molt crispat, el president Bartomeu va destituir Zubizarreta i va anunciar que avançava les eleccions.
Tot i una certa irregularitat fins al gener, el Barça ha mantingut des de l’inici un gran to defensiu. Només ha encaixat 19 gols, ben a prop del rècord de la Lliga que té Liaño amb el Dépor (18) del 1994. A la porteria, Bravo ha fet un campionat excel·lent i l’equip no ha enyorat a Valdés. Piqué s’ha erigit en el líder a l’eix que havia estat anys enrere. Amb ell, i Mascherano i Mathieu més en segon pla, però igualment importants –l’argentí a la segona volta i el francès a la primera-, Bartra ha exercit de quart central.
Físicament, l’equip s’ha comportat com un toro, i això és mèrit de Luis Enrique i el seu staff tècnic. Hi ha hagut molt poques lesions i la plantilla ha arribat al tram final en un esplèndid estat físic. La resta, que no és poc i més aviat és definitiu, ha estat el talent de Messi, més ben acompanyat que mai per Neymar i Luis Suárez. Entre tots tres han fet més de 90 gols i han conduit el Barça cap al títol. Potser el millor trident ofensiu que ha tingut mai el club. Comptat i debatut ens trobem amb la contradicció que una plantilla súper rotada ha acabat tenint un onze titular claríssim. Com ahir al Calderón.
