Johan Cruyff era conegut com el poeta del gol de jugador, de manera simplificada, però d’entrenador va anar un pas més enllà i potser ara se l’hauria d’anomenar el poeta del futbol. Perquè ell gairebé ho engloba tot. Cruyff, mort avui als 68 anys, és l’únic que ha excel·lit de futbolista i de tècnic, i en totes dues facetes va revolucionar l’esport rei. Ni Di Stéfano, ni Pelé, ni Maradona, els altres grans, van poder traslladar la seva màgia a la banqueta. Si la poesia és la mètrica més bella i exacte, també la més complicada i penetrant a la vegada, el Mestre -com era conegut- n’era el màxim exponent en el món de la pilota rodona.
A Catalunya, Cruyff va canviar el Barça, de jugador (1973-1978) i sobretot d’entrenador (1988-1996). Des de la gespa, venint de 3 Copes d’Europa amb l’Ajax i múltiples lligues del seu país, va aterrar per guanyar 0-5 el Madrid el 1974 i aixecar la primera Lliga en 14 anys. No era poc en el gris tardofranquisme que ho atrapava tot. Allò va canviar l’ànim de l’entitat i hi ha qui diu de Catalunya. Cruyff es va erigir en un referent i va portar aquell seu canvi de ritme al Camp Nou, la seva intel·ligència i fins i tot una manera de viure la vida. Sense discussió, va ser el millor futbolista dels 70 i va liderar la taronja mecànica que enamorava. Sempre amb un caràcter fort, amb una personalitat abassegadora, d’haver-se conreat el camí d’un nen orfe de pare des dels 12 anys.
Sense la petjada de l’holandès no s’entén el club blaugrana dels últims 40 anys. No és una exageració. I, segurament, el futbol modern. L’espanyol, per descomptat. Com els grans mestres, Cruyff va anar a l’arrel del seu ofici, en aquest cas el futbol. I d’aquí el seu èxit. Els fonaments són la base per construir un edifici i també per a qualsevol esport. Cruyff els coneixia bé i va oferir-ne un màster accelerat als seus jugadors i per qui ho volgués. El control -“es medio futbol”, deia-, la passada –“si tú tienes la pelota, el rival no la tiene”-, el xut, l’estratègia -els triangles que es formaven per tot el camp. Algunes podien semblar obvietats, però no ho eren; d’altres van capgirar l’estructura conceptual del futbol, com posar un davanter més i treure un defensa -quan la resta feia el contrari- per immortalitzar l’ofensiu 3-4-3. Atacar i divertir, un transgressor. I guanyar.
