A vegades, l’ambició, la preparació i la complicitat d’unes persones poden més que els euros i el nom d’un club. No passa gairebé mai, però quan succeeix es converteix en una història que reconcilia l’esport amb els seus orígens, quan no hi havia màrqueting ni diners i era la pilota qui manava. És el cas de l’equip de futbol sala de l’Escola Pia de Sabadell. Un petit miracle en els temps que corren. Aquest col·legi del carrer Garcilaso de la capital vallesana ha sigut capaç de guanyar la lliga de segona B –la tercera categoria estatal-, amb només uns 20.000 euros de pressupost i gairebé tots els jugadors exalumnes de l’escola.
Qui ha dit impossible? Aquesta aventura amateur, romàntica si es vol, va començar amb una generació de nens d’uns 10 anys que va crear el primer equip de futbol sala de l’escola. Van anar creixent fins arribar a la categoria sènior, entrant directament a l’aleshores Nacional B –equivalent a la Tercera Divisió- per un acord amb l’Esclop de la mateixa ciutat. La primera temporada ja van pujar a Nacional A –ara Segona B- i s’hi han mantingut consecutivament fins avui, 18 anys després. És l’equip més antic de la categoria, l’única escola i durant moltes temporades els únics que no cobraven. Un cas singular.
Celebració de l’equip
Les claus de l’èxit
Quin secret hi ha? “Es fa difícil d’explicar”, afirma Llorenç Tarrés, de 35 anys, capità del conjunt i l’últim jugador en actiu que queda dels inicis juntament amb el porter Jordi Font. “Va ser clau les ganes i la passió per aquest esport i per arribar ben amunt dels que vam començar, i també la bona feina de la base”, indica, i destaca l’excepcionalitat que la plantilla la conformin nois “que tots són amics de l’escola”. I encara més: ha arribat a tenir tres parelles de germans, els Font, els Sardà i els Comadran. Dels dotze jugadors actuals, deu són sorgits a l’escola –hi han confluït tres generacions diferents- i set d’ells, a part, fan d’entrenadors a la base. Hi ha dos jugadors més formats a la Pia que estan jugant i treballant a l’estranger i que l’any que ve podrien tornar per reforçar l’equip.
“És un grup molt sòlid. Hi ha tanta confiança… Si hi ha una cosa negativa és a vegades la dificultat d’integrar els que vénen de fora. És una filosofia diferent a la d’un club”, afegeix Tarrés. El mateix entrenador, Pedro Donoso, del planter inesgotable de Santa Coloma de Gramenet, va trigar un cert temps en adaptar-se a la idiosincràsia de la Pia. Ara ja és un més, amb sis anys al capdavant de l’equip.
El primer partit a Nacional A
El regal de jugar contra el Barça
Alguns dels jugadors han estat temptats per clubs de Segona A i algun ha jugat al filial del Barça -ara n’hi ha un-, però tots han acabat tornant a l’Escola Pia. I després de quedar tercers el 2013 i segons el 2014, aquest any han alçat el títol. Ja haurien pogut lluitar per pujar aleshores, però van haver de renunciar-hi pel pressupost que es necessita a la categoria de plata: un mínim de 120.000 euros. Ara el col·legi torna a estar davant el mateix problema. D’on treure 100.000 euros? L’equip ha sobreviscut a Segona B amb quatre petits patrocinadors locals i el que paguen els nens per jugar a la base.
Així, arribats aquí, l’Escola Pia busca el segon miracle: trobar un espònsor fort que li permeti ascendir. La crisi econòmica no és el millor context, però si algú o alguna empresa vol ajudar i apostar per aquest equip de Sabadell pot posar-s’hi en contacte a [email protected]. De moment, el primer premi a la bona trajectòria ja el van tenir aquesta temporada, quedant emparellat amb el Barça a la Copa del Rei. Els Lozano, Sedano, Wilde, Bateria i companyia van desplaçar-se per jugar no a l’anomenada Bombonera de la Pia, sinó al pavelló Nord, amb més capacitat. L’ocasió s’ho valia i les 1.600 localitats es van omplir. Efectivament, i per un dia, el resultat era el de menys. Era el regal a quasi dues dècades d’un projecte insòlit.
Llorenç Tarrés saludant a Paco Sedano
