La valentia és una de les característiques obligades per les quals s’han de definir certs períodes de la història del Barça. Les presidències de Hans Gamper, Rafael Llopart, Gaspar Rosés, Ricard Graells, Arcadi Balaguer, Joan Coma, Josep Suñol, Francesc Xavier Casals, Agustí Montal Galobart i Agustí Montal Costa es poden considerar heroiques, no només des del punt de vista de supervivència econòmica de l’entitat, sinó també per la lluita constant per mantenir la simbologia, la llengua i les tradicions d’un club orgullós de ser barceloní i català.
Aquest divendres 1 de juliol del 2016 es compleixen cent anys de l’adopció del català com a idioma oficial del Barça. Fou en la primera junta directiva presidida per Gaspar Rosés, concretament en la seva presa de possessió, quan el nou màxim mandatari decidí canviar el castellà pel català, després de la petició realitzada pel soci Lluís Brusi el 24 de juny del 1916. Anys abans, però, el club ja havia fet passes per apropar-se al catalanisme polític i per aglutinar tots aquells ciutadans compromesos amb la llengua i la cultura del país.
El mateix Hans Gamper, en la seva primera etapa a la presidència (1908-1909), va convertir el Barça en una entitat més en la lluita per les reinvindicacions nacionals i la vertebració del país, situant-la a l’alçada de l’Orfeó Català o del Centre Excursionista de Catalunya i vinculant-la amb el nacionalisme polític liderat per la Lliga Regionalista, guanyadora de les eleccions municipals del 1907. Aquest impuls va evitar la desaparició del club, que patia una profunda crisi econòmica, esportiva i institucional, i el va transformar en una eina més per a la cohesió nacional. Amb aquest pas, el FC Barcelona va començar a créixer en socis i, dels dramàtics 38 de finals del 1908, es va aconseguir superar-ne els 200 abans de finalitzar el 1909, moment en el qual Gamper va decidir dimitir per assumptes professionals, havent complert el seu objectiu.
Aquell vincle amb el catalanisme ja no va desaparèixer mai. Sota la presidència de Rafael Llopart, el club va comprar la primera senyera de la seva història i la va col·locar al costat de les banderes de Barcelona i d’Espanya, que havien presidit la seu com a únics símbols. La decisió de comprar la senyera es prengué el 7 de març de 1916, poques setmanes abans de la presa de possessió de Gaspar Rosés, el president que canvià definitivament la història del club, del seu idioma oficial i del seu compromís amb els ciutadans.
El mateix Rosés fou qui, després d’aprovar-ho en junta directiva, adherí el Barça a la llista d’entitats que van signar la petició per aconseguir l’Estatut d’Autonomia del 1918, un fet que va canviar la percepció que es tenia, fins aleshores, del club barceloní. El diari La Veu de Catalunya ho va expressar amb claredat: “El FC Barcelona, que sempre barrina quina en farà, per tal de suscitar enraonies s’enginyà la manera d’encimbellar-se encara més, sense necessitat de reclamar l’auxili dels àrbitres professionals i, per consegüent, de la Guàrdia Civil. No féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d’autonomia feta pels ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d’un instant: d’un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya.“
Evidentment, les dictadures de Primo de Rivera i Francisco Franco van impedir que el Barça compleixi, aquest divendres, cent anys de l’ús del català de manera consecutiva. Del 1923 al 1930 (Primo de Rivera), l’idioma local es va prohibir i, fins i tot, el club va quedar en perill de desaparició per la xiulada a la marxa reial espanyola del 14 de juny del 1925, que va comportar la clausura de l’entitat durant sis mesos i l’exili obligat de Hans Gamper. Amb Joan Coma, Josep Suñol -mort per les tropes franquistes el 1936-, Francesc Xavier Casals i Agustí Montal Galobart s’intentaren recuperar els símbols, però ja no fou fins la presidència d’Agustí Montal Costa -el fill-, que la recuperació s’acabà de consolidar. Durant el franquisme, l’estadi de Les Corts i, posteriorment, el Camp Nou, van ser dels pocs reductes on encara s’hi podia sentir l’idioma de Catalunya.
Montal va recuperar el nom del club i l’escut -modificats durant el franquisme-, i va començar a introduir el català als butlletins, als carnets de soci i a la megafonia, un fet, aquest darrer, que li va comportar represàlies i amenaces per part de les autoritats de la dictadura. Tot i això, Montal no va cedir i va tirar endavant amb el seu objectiu, la consolidació del català i del sentiment nacionalista en una entitat que mai havia perdut l’esperança.
