Deu esportistes catalanes que han fet història en les seves modalitats

Repàs a diferents esportistes que han marcat fites en esports com la natació o el tenis

Sarai Gascón, durant els Jocs Paralímpics del Mediterrani. | @saraieta92

L’esport català ha comptat, al llarg de la seva història, amb nombroses esportistes que han ajudat a dignificar la presència de Catalunya en campionats estatals, europeus, mundials o Olímpics. Amb motiu de la celebració, aquest 8 de març, del Dia Internacional de la Dona Treballadora, Món Esport ha elaborat un recull amb deu dones esportistes catalanes que han passat a la història en diferents etapes i en diferents modalitats. No hi són totes les dones que han tingut un gran paper en els seus respectius esports, però sí que són grans exemples que poden inspirar generacions futures. L’esport també és, ha estat i seguirà sent femení. 

 

1. Sarai Gascón (natació)

 

La nedadora terrassenca és una de les últimes sensacions de l’esport català. Ha convertit la seva discapacitat en una gran capacitat, la de dominar les piscines. Als seus 27 anys ja acumula tres participacions en Jocs Paralímpics (2008, 2012 i 2016). En totes elles ha aconseguit, com a mínim, una medalla: plata als 100 m braça a Pequín; plata als 100 m papallona i bronze als 100 m lliures a Londres; i plates en els 100 m palallona, els 100 m lliure i els 200 m estils a Rio. Gascón va entrar amb 9 anys al CN Terrassa, i en fa un bon grapat que entrena al CAR Sant Cugat i també a Sierra Nevada, on la delegació olímpica i paralímpica desenvolupen entrenaments d’alt nivell a una major alçada. 

 

2. Mireia Belmonte (natació)

 

Campiona olímpica, mundial i europea, la badalonina és una de les esportistes amb un millor palmarès en natació a tot el món. Tres vegades olímpica (2008, 2012 i 2016), Belmonte ha aconseguit un or (200 m papallona), dues plates (200 m papallona i 800 m lliures, a Londres) i un bronze (400 m estils a Rio). També suma sis medalles en Mundials de piscina llarga i deu de piscina curta. Ara per ara és una aposta segura de medalla en totes les competicions en què participa. Exemple de constància i dedicació en l’entrenament, ha aconseguit competir amb les millors nedadores del món. És la nedadora que més trofeus ha obtingut en competicions internacionals de tota Espanya. 

 

Mireia Belmonte després de guanyar l’or olímpic a  Rio.  | EFE

 

3. Mari Pau Corominas (natació)

 

Va ser la primera esportista catalana i espanyola en arribar a una final d’uns Jocs Olímpics, a Mèxic 1968. Corominas, formada al CN Sabadell va finalitzar setena en la prova de 100 metres esquena, va trencar els primers rècords d’Espanya amb només 13 anys, quan ja despuntava en la modalitat d’esquena. El 1966 va participar en els primers campionats d’Europa, a Utrecht, on va acabar vuitena. Dos anys després, va acabar setena, posició que li va permetre estudiar a la Universitat d’Indiana. La seva carrera esportiva, però, va finalitzar ben aviat, als 18 anys, ja que Corominas va començar a estudiar ciències econòmiques. Ho va fer, això si, amb una carrera plena de rècords i de podis nacionals. 50 anys més tard, el maig del 2018, va convertir-se en la primera espanyola de 65 anys o més en completar els 14 quilòmetres de l’estret de Gibraltar. 

 

 

4. Laia Palau (bàsquet)

 

La base barcelonina, actualment a l’Spar Citylift Girona, és la jugadora amb més internacionalitats de la selecció espanyola. Amb l’absoluta acumula dos campionats Europeus (2013 i 2017), una plata olímpica (2016) i una mundial (2014). Palau va iniciar la seva carrera al Club Joventut les Corts el curs 1991-92, i després de passar per clubs com la Sagrada Família-Claror Universitari, el CBF Universitari de Barcelona, el CJM Bourges Basquet francès, va donar el salt al Ros Casares valencià, on va jugar fins el 2012 (any en què va guanyar la primera Eurolliga), quan va desaparèixer. Posteriorment, va jugar a Polònia i a la República Txeca, on va guanyar l’Eurolliga 2015 a les files de l’USK Praga. El curs 2017-18, després de 20 temporades com a professional a Europa, va donar el salt a Austràlia de la mà de les subcampiones de lliga, les Jayco Rangers. 

 

5. Núria Picas (curses de muntanya)

 

Si Kilian Jornet és el gran referent de les curses de muntanya a nivell masculí i català, Picas ho és a nivell femení. La corredora manresana, bombera de professió, va començar practicant l’escalada i maratons de muntanya, el seu hàbitat natural. En una escalada a Montserrat es va trencar l’astràgal del peu esquerre en una dura caiguda que li va estar a punt de costar la carrera. Els metges li pronosticaven que, amb sort, tornaria a caminar. Però després de mesos de lluita i de recuperació, va anar recuperant la mobilitat a les articulacions fins que va aconseguir tornar al màxim nivell, entrant a la selecció catalana de curses de muntanya i participant amb gran èxit en curses de nivell internacional. Entre les curses guanyades hi destaquen quatre edicions de la Cavalls de vent (entre 2011 i 2014), l’or a la Copa del Món d’Ultra Trail (2012) i la marató d’alta muntanya als Skygames de la Ribagorça (2012), entre molts d’altres podis en Ultra-Trails de gran prestigi, com el del Mont Blanc, el del Mont Fugi, la 4 Trails (Alps) o la Transgrancanaria. Aquesta regularitat va comportar que Picas es proclamés vencedora de la primera edició de l’Ultra Trail World Tour, un circuit de 10 ultra trails celebrats arreu del planeta al llarg d’un any.

 

Núria Picas, en l’arribada de l’Ultra Pirineu, a Bagà. | @nuriapicas

 

6. Arantxa Sánchez Vicario

 

Germana del també tenista Emilio Sánchez Vicario, l’Arantxa va arribar a ser la número 1 del món de la WTA el 1995. Durant els principis dels 90 va ser una de les promeses més grans del tenis mundial. Va guanyar quatre Gran Slams en categoria individual, sis en dobles i quatre en dobles mixtos. El seu campionat preferit, Roland Garros. A París hi va celebrar tres dels quatre títols individuals. El primer, en una disputada final contra Steffi Graf. Vicario també va arribar a perdre en fins a vuit finals de Grand Slam. Cinc d’aquestes van ser contra la mateixa Graf. A més, també va assolir quatre medalles olímpiques i cinc títols de Copa Federació. Les desavinences familiars per motius econòmics i de gestió de la seva pròpia fortuna i carrera van separar-la dels seus pares, amb qui va acabar en una lluita judicial. 

 

 

7. Marta Cantón (gimnasta rítmica)

 

Aquesta barcelonina va ser la primera esportista catalana i espanyola en guanyar un diploma olímpic. Ho va aconseguir el 1984 als Jocs Olímpics de Los Angeles (els primers on hi havia la gimnàstica rítmica com a modalitat esportiva), després de finalitzar en la sisena posició en el seu exercici de gimnàstica artística. En aquells mateixos Jocs, Cantón no només va guanyar un diploma, sinó que també un matrimoni, ja que en la desfilada inaugural va conèixer l’atleta Colomán Trabado, qui es convertiria en el seu futur marit. Cantón va començar practicant la gimnàstica a l’Institut Maragall de Barcelona. A base de talent va guanyar-se un lloc a l’INEF, i d’aquí a la selecció espanyola. Va ser campiona absoluta d’Espanya en fins a dues ocasions (1982 i 1984). Cansada de la gimnàstica, va retirar-se amb 19 anys i moltes ganes de provar altres coses. Després de donar classes d’educació física va arribar a ser membre del jurat espanyol del Festival de la Cançó d’Eurovisión el 1986. 

 

8. Eli Maragall (hoquei herba)

 

L’stick d’aquesta barcelonina va desviar, una tarda de l’estiu del 1992, la pilota que acabaria donant el primer i, de moment, encara únic or d’Espanya en hoquei herba en uns Jocs Olímpics. Familiar de Pasqual Maragall i Joan Mragall, va formar part d’una històrica selecció espanyola d’hoquei que, després d’una exhaustiva preparació pels Jocs a Cuba (allà hi van fer una pretemporada on simulaven les condicions climatològiques que es trobarien a l’estiu a Barcelona), van completar una participació brillant amb una disputada final contra Alemanya. Maragall va ser l’autora de la diana decisiva, si bé el mèrit va ser de tot l’equip, on també hi havia altres tres catalanes: Anna Maiques, Cèlia Corres, Nuria Olivé. 

 

9. María Vasco (atleta)

 

L’atleta de Viladecans va ser bronze als Jocs Olímpics de Sídney el 2000. Era la segona de les cinc participacions olímpiques (1996, 2000, 2004, 2008 i 2012) que va registrar. Des de petita va formar-se en una gran escola d’atletes, amb Manolo Díaz, María Reyes, Valentí Massana, Mari Cruz Díaz o Davd Márquez. Va començar a guanyar diversos campionats d’Espanya en categories inferiors, fins que el 1990 es va proclamar campiona d’Espanya absoluta en els 5 quilometres ruta. Uns títols que repetiria el 1992, 1993 i 1994. Amb 19 anys va debutar en el seu primer Mundial, i l’any següent va proclamar-se campiona d’Espanya dels 10 quilòmetres marxa. Dos dels seus grans èxits van arribar al tram final de la seva carrera, amb l’or a la Copa d’Europa de marxa atlètica de Metz (2009) i la Copa del Món de marxa atlètica de Chihuahua (2010). En els últims anys va dedicar-se a la formació de joves atletes. 

 

10. Gemma Mengual (natació sincronitzada)

 

La Sirena de Barcelona va començar a la natació amb vuit anys. Al Club Natació Kallipolis va conèixer la seva entrenadora, Anna Tarrés, amb qui va ser subcampiona juvenil d’Europa el 1994, dos anys després d’haver-la incorporat al seu equip. Mengual va arribar a disputar quatre Jocs Olímpics (2000, 2004, 2008 i 2016). La seva trajectòria en natació sincronitzada està farcida d’èxits: dues plates olímpiques, 19 medalles mundials i 17 medalles europees. Mengual va convertir-se en una de les inspiradores i referents d’una generació de grans nadadores sincronitzades com Andrea Fuentes o Ona Carbonell, que van seguir el seu llegat i la van acompanyar en un gran nombre de proves internacionals. Van marcar un abans i un després en aquest esport a Catalunya i Espanya, país al qual van acostumar al podi a les grans competicions. 

 

 

Nou comentari