Jèssica Vall (Barcelona, 1988) era una de les tantes nedadores amateurs que circulaven pels campionats de Catalunya, amb sort algun d’Espanya i, tot i ser relativament bona en braça, estava sempre fora del podi o dels cronos d’elit. Mai havia estat convocada amb la selecció estatal ni havia participat en cap Europeu. Per a ella era un hobby al qual dedicava força hores, una manera de mantenir-se en forma i gaudir de l’esport de la seva vida, però la seva prioritat era la carrera de biologia i així era feliç. Ja tenia 22 anys i res feia preveure que pogués optar a fites superiors. De fet, es va llicenciar brillantment i va iniciar el tortuós camí laboral del jovent d’avui, però al mateix temps es va creuar amb l’entrenador Jordi Jou -exnedador- i a poc a poc les seves expectatives a la piscina van créixer. La Jess, com li diuen els seus, tenia un potencial que ni ella s’imaginava, tot i que l’edat d’un nedador internacional se situa entre els 19 i 24 anys. Podria rendir, estar entre les millors, quan moltes inicien el declivi? Doncs sí.
La seva ha estat una explosió ben tardana, als 26-27 anys, quan les seves competidores ja són considerades veteranes o fins i tot n’hi ha que s’han retirat. Ara li ha arribat l’hora i no es pregunta per què no ha estat abans o si ha perdut un temps preciós, sinó que se sent afortunada. “Estic molt sorpresa de la meva progressió. Tot ha anat bastant ràpid i m’he quedat parada de la capacitat que tinc del que anomenem assaig-error. Un dels meus punts negatius és l’edat i he d’estar receptiva per assimilar el que em diuen”, afirma Vall, que situa el punt d’inflexió en la classificació per als 200 braça al Mundial del 2013 a Barcelona. “Aquell any em trobava en una mena de precipici: havia de decidir si deixar la natació o sacrificar una mica el cantó laboral. Encara no tenia feina fixe i em vaig dir ‘m’he de donar una oportunitat i disfrutar al 100% de la natació, dedicar-m’hi plenament'”. I li va sortir bé: va treure’s el bitllet per a la cita barcelonina. Del no-res a lluitar amb la flor i nata de la braça. A la capital catalana no va brillar, però el salt de qualitat ja estava fet.
Què havia canviat per arribar de cop a un Mundial sense haver passat ni per un Europeu? “Mai no havia coincidit amb un grup d’entrenament que piqués gaire amunt ni amb un tècnic com el Jou. Les condicions són ara molt millors en tots els aspectes”, explica la Jèssica. “El Jordi m’ha canviat l’ambició, creure que jo podia fer-ho i m’ha donat les eines per aconseguir-ho”, afegeix. Jou intervé: “Hem crescut paral·lelament. Jo era la primera vegada que entrenava un nedador sènior [el 2010] i a poc a poc ens vam anar adonant que podia millorar, per bé que ni molt menys pensava que arribaríem on som”. El 2011 va compartir entrenaments amb Melquiades Álvarez, rècord masculí, i allò també la va ajudar a descobrir secrets de la braça.
