El barcelonisme no oblidarà mai el 18 de maig del 1996. Johan Cruyff, el tècnic que havia canviat el club, havia creat un nou model de futbol i havia aconseguit capgirar la mentalitat d’una afició abatuda per les derrotes constants, saltava per la borda i sortia per la porta del darrere del Camp Nou, destituït de molt males maneres pel vicepresident de l’entitat, Joan Gaspart.
Aquell mateix dia, la premsa havia publicat -a partir d’una filtració interessada del mateix club- una reunió entre Gaspart, Núñez i Bobby Robson en un hotel de Madrid. El britànic es convertiria en el nou entrenador del Barça per la temporada 1996-97, un impàs per acabar fitxant el tècnic de moda al futbol europeu, el també holandès Louis Van Gaal. Aquella filtració va fer empipar de valent Johan Cruyff. Abans de l’habitual entrenament matinal, Gaspart va baixar al vestidor per parlar amb l’holandès, però ja era massa tard. El vicepresident li va estendre la mà, però Johan la va refusar. “Per què em dones la mà, judes? Li heu dit a la premsa abans que a mi”, va etzibar-li el tècnic. No hi va haver temps per parlar tranquil·lament.
Cruyff va embogir i, sense que Gaspart li expliqués res, va deixar anar tota l’artilleria per la boca, incloent-hi insults cap als màxims mandataris blaugrana. Se sentia traït, ultratjat, després de tot el que havia aconseguit en els anys anteriors i d’haver canviat la història del club. El vicepresident, que tampoc és un home pausat i reflexiu, no va necessitar parlar amb el seu cap, el president Núñez, i va destituir unilateralment i en aquella mateixa sala, l’home que havia fet néixer, créixer i morir el Dream Team. No va poder ni dirigir l’entrenament.
Un final de vergonya per a una etapa brillant. Cruyff no entenia res: “No m’han deixat ni acomiadar-me. Per què tanta pressa? Per què no destituir-me després del partit davant el Celta per poder dir adéu al meu públic? L’afició és intel·ligent i està per sobre de les persones que dirigeixen el club, a qui no tinc cap respecte.”
L’endemà, el Barça jugava al Camp Nou i Carles Rexach dirigia, provisionalment i fins a final de temporada, el primer equip. L’afició que va desplaçar-se fins l’estadi blaugrana tenia clara la seva postura. Pancartes en favor de Cruyff i xiulets i mocadors per a Núñez. En un acte de gran solidaritat i recolzament cap al seu company, Rexach va alinear Jordi Cruyff a l’onze titular i el va substituir a la segona part per a que fos aplaudit. L’ovació que es va endur el fill de l’holandès volador en homenatge al seu pare quedarà per a la història.
Aquella tràgica destitució, per tal com es va produir i per les punyalades que es van clavar president i entrenador, va accentuar la divisió de l’entorn blaugrana al voltant de les figures de Johan Cruyff i Josep Lluís Núñez. Socis, afeccionats i mitjans de comunicació es van radicalitzar més del que ho estaven. Els partidaris de Núñez es van atrinxerar per protegir el president i demonitzar Cruyff, mentre que els crítics amb el màxim mandatari blaugrana ho van fer a l’inrevés, deïficant l’holandès i atacant el president.
Però la història situa cadascú al seu lloc. El que ha succeït en aquests 20 anys posteriors ha ratificat la idea, la filosofia que va implantar Johan Cruyff al Barça. Ni Robson, ni Van Gaal, ni els tècnics que van succeïr-los ja amb Joan Gaspart a la presidència, van ser capaços de mantenir el llegat de l’entrenador més influent que ha tingut mai el club blaugrana. Cap d’ells va fer història, tret d’alguns títols esporàdics guanyats practicant un futbol castigat am xiulets per l’afecció barcelonista, i fins l’arribada de Frank Rijkaard, deixeble de l’escola cruyffista, i posteriorment de Pep Guardiola, l’alumne predilecte, avançat i més brillant de Cruyff, el Barça no ha pogut avançar cap a la glòria i demostrar que el mètode de l’holandès garanteix l’èxit.
