L’endemà d’haver assistit a l’enèsima apropiació patriòtica –en el cas de l’handbol la selecció espanyola no és ‘La Roja’ ni ‘La Fúria’ sinó els ‘Hispans’, però també des del no-nacionalisme-, incloent-hi el silenci funerari després de la desfeta contra Dinamarca, el plural desinhibit ‘vamos’, habitualment destinat a Rafa Nadal i aquell mític periodista que té prohibit dir ‘gol’ o ‘pal’ i crida ‘adentro’ i ‘a la madera’, no deixo de pensar en el bucle perdedor en què es troba immers la secció d’handbol del Barça a Europa. “El Kiel ha estat millor que nosaltres en tot”, provava d’exculpar-se Xavi Pascual durant la roda de premsa i a Twitter algú li replicava: “Han estat millors que tu, Xavi. No reparteixis la culpa i dimiteix”.
Mentre el Barça es passeja a les competicions “domèstiques”, s’encalla a la màxima competició continental, en la qual amuntega cinc ridículs consecutius després de conquerir-ne el trofeu el 2015. La desaparició del Ciudad Real/Atlètic de Madrid aplanava el camí, però allò que semblava un alliberament ha esdevingut malson: sense la tensió competitiva d’un rival que t’exigeixi constantment, a l’equip li costa massa apujar el llistó i no serveix de res humiliar el Frigoríficos Morrazo o fer-li 45 gols al Puerto Sagunto. També resulta insuficient que, any rere any, Barrufet recluti estrelles mundials com Cindric, botxí dels blaugrana en una final europea amb un gol al darrer sospir després de creuar tota la pista sense oposició.
És una de les lleis no escrites de l’esport: la qualitat dels adversaris és la que et dona el mèrit dels èxits i la mesura del teu potencial, que creix o disminueix, però en qualsevol cas es retroalimenta en la comparació i la rivalitat. Podem traslladar-ho a totes les disciplines, per exemple, sense voler llevar mèrits a Toni Bou i deixant al marge la preparació física i els recursos de cada època, el pilot de Piera tindria tants campionats mundials si hagués coincidit amb Thierry Michaud, Tommy Avhala, Marc Colomer, Jordi Tarrés o el malaguanyat Diego Bosis? A Bou només l’han pressionat Adam Raga i, molt puntualment, Fujinami. La reflexió es pot aplicar també al tenis: Federer, Djokovic i Nadal haurien col·leccionat tants Grands Slams si, en comptes de dirimir una lluita gairebé a tres, haguessin topat al mateix temps amb Lendl, Becker, Edberg, Agassi, McEnroe, Connors, Muster, Noah, Cash o Wilander o, més endavant, amb Sampras, Courier, Kuerten, Roddick, Ríos, Moyà, Ivanisevic, Chang… tots ells amb opcions tangibles d’ésser campions en grans tornejos?
Tornant a l’handbol blaugrana, cada any sorgeix un pretext diferent i Pascual s’està començant a assemblar perillosament a Aíto, és a dir, fiabilitat altíssima en la competició de la regularitat i fracàs a la Copa d’Europa, que va agafant gruix a mesura que els desenganys no equivalen a lliçó i rectificacions. Mentrestant, Valero Rivera ha assolit els quarts de final del Mundial amb Qatar… A Pascual li queda l’as a la màniga de la Copa d’Europa actual. Potser el darrer.
