Mai he simpatitzat amb Risto Mejide, a qui sempre he trobat una còpia del Doctor House, i no gosaria denigrar la professió de Charlie Rivel o Tortell Poltrona, però l’altre dia va encetar el seu programa amb una frase escaient. Deia, en to irònic, que sembla que ara la gent s’ha adonat que a Espanya hi ha racisme. Efectivament, es tracta d’una xacra crònica en un país on expressions com negrata o moromierda han circulat impunement durant molt temps, disfressades sota l’aparença d’humor. Els acudits d’Arévalo i companyia també han anat tirant llenya teòricament humida a un foc aparentment inofensiu.
Un país on fa més d’una dècada s’ha permès i fomentat la violència amb espais televisius com ara El Chiringuito o Jugones, experts en educar fornades d’ultrasurs criminalitzant tot allò que pogués amenaçar els colors blancs: manipulant línies de fora de joc, cridant a càmera o reduint el pes d’algunes agressions. Com les de Pepe, Fede Valverde o Cristiano Ronaldo, la presumpta violació del qual no ha estat retransmesa en directe com la de Dani Alves.
En aquest exercici de cinisme no hi podia faltar un ingredient clau: la memòria selectiva, altrament coneguda com amnèsia. Ja s’han afanyat a presentar Roberto Carlos com a víctima… única. Dels insults al Bernabéu a principis dels anys 90 contra el porter nigerià del Rayo Wilfred pel seu color de pell, cap comentari, i de la mateixa discriminació rebuda per Samuel Eto’o al camp del Saragossa, alguna menció de refilada per dissimular. Si filem prim, Oleguer Presas fou vexat a molts camps per la seva ideologia política –Salva Ballesta va arribar a dir que li mereixia menys respecte que un excrement de gos i els mitjans de Madrid ho aplaudien-, Gerard Piqué va haver d’aguantar autèntiques animalades sobre Shakira en algunes graderies i a l’estadi del Madrid es canta sovint el “p… Barça y p… Cataluña“. Així doncs, el racisme sofert per Vinicius Júnior és tan inacceptable com la violència que van patir anteriorment tots els altres, inclòs Roberto Carlos al Camp Nou o Guti per càntics homòfobs.
Però no ens enganyem: la hipocresia mediàtica és fruit del control del ser superior, a qui les càmeres fotografiaven en el darrer partit contra el Rayo al costat del seu fill espiritual Vini a la llotja. Pura propaganda. Casualment, una hora després de l’episodi a Mestalla, l’Eurolliga enviava un missatge pervers a tot el món: es pot guanyar la màxima competició internacional del bàsquet tot i haver provocat aldarulls a la pista i agredit rivals amb una clau de judo. Ni desqualificació ni tancament de pista: sancions simbòliques com el pare que renya amicalment el seu fill després d’una malifeta grossa i Sergio Llull, instigador de la polèmica, aixecava el trofeu ben amunt.
El més preocupant és que a aquestes alçades ja ni ens sobti que s’erigeixi en estendard de l’antiracisme el mateix club que va permetre l’entrada d’una pancarta que enaltia el dit a l’ull de José Mourinho contra Tito Vilanova, o que va normalitzar que l’entrenador portuguès esperés un àrbitre en un aparcament.
Entremig, sense fer gairebé soroll, la lluita social del Reial Madrid en aquesta qüestió d’Estat ha servit per retirar una targeta vermella indiscutible a Vinicius –perillós precedent- i arxivar la denúncia del Getafe per alineació indeguda dels blancs. Doble jugada mestra de l’amo de la funció mentre un dels seus putxinel·lis, Josep Pedrerol, feia veritables acrobàcies per equilibrar nacionalisme espanyol i madridisme. “Espanya no és un país racista”, sentenciava en l’inici de la seva editorial, avantposant la vena patriòtica. Un altre ninot com Manolo Lama es posava les mans al cap davant els fets, oblidant que feia uns anys havia escarnit un vagabund al carrer durant una connexió en directe. Com ha dit el periodista del diari Sport Iván San Antonio, “ni Vinicius és Smith, ni Florentino Mandela”. I és que en una lliga presidida per un seguidor de Vox, simpatitzant de Le Pen i madridista declarat, el racisme depèn del color… de la samarreta.
