Sóc dels que m’agrada poc dir “he vingut a parlar del meu llibre”, però voldria explicar una anècdota que crec que il·lustra a la perfecció l’evolució del lema culer “més que un club”: d’un eslògan d’essència molt localista, vinculat a la tradició del catalanisme polític i nascut en ple franquisme (1968-69), a un eslògan de valors universalment acceptats que reforcen la vocació social del FC Barcelona a davant de qualsevol tipus de públic.

 

Ja fa cinc anys que una vegada al curs vaig a la Universitat Lille3 a impartir seminaris sobre management esportiu i comunicació a l’esport. Els que tenen més èxit, com no, són aquells que focalitzen la mirada sobre el FC Barcelona i la seva realitat multidimensional. El futbol és un idioma universal, però amb accents molt locals. Enguany, la professora que em va convidar –una de les semiòlogues més reputades d’Europa, Lucrecia Escudero, deixeble d’Umberto Eco– em va demanar que expliqués el procés de globalització del FC Barcelona. D’allò local a allò global, de les Corts al nou Camp Nou de Nikken Sekkei.

 

El més sorprenent de tot és que l’estudiant, teòricament interessant en l’esport, va ser incapaç de parlar-me d’alguns dels valors tradicionals amb què Gamper va dotar l’entitat: universalisme, democràcia, club multiesportiu i, fins i tot, catalanisme. Valors arrelats a la societat catalana de principis de segle. Simplement, la relació entre el Barça i la cultura catalana era, pels estudiants francesos, una simple descoberta. Curiosament, van ser prou hàbils per entendre que la globalització del club s’havia fet sobre la base de l’ambició, el treball en equip, el respecte o la responsabilitat social. Valors que avui la marca Barça ha assimilat per fer-se global i que es van poder plasmar en el relat que el club va estendre en la seva arribada a Nova York.

 

Entenc que parlar del catalanisme polític quan es vol arribar a mercats globals és, si més no, perillós. De possible difícil comprensió. Però, també a França? Al costat de casa? Certament, més amunt dels Pirineus hi ha hagut un procés molt més fort de construcció nacional embolcallant-se amb la tricolor. Però, que avui estudiants interessants per l’esport a Europa els costi associar el club amb alguns dels seus valors fundacionals –sense diferència amb el què en poden dir els estudiants nord-americans o xinesos, que també en conec uns quants– és, si més no, preocupant.

 

El procés de globalització de l’entitat s’ha fet seguint, indiscutiblement, una lògica capitalista; en part, una lògica que es podria associar a una última evolució de la teoria de Norbet Elias, que vincula la codificació dels passatemps antics que es converteixen en l’esport contemporani amb el procés de pacificació i, posterior modernització, de les societats occidentals. Aquest capitalisme voraç, que difumina culturalment les excepcions més locals, també arriba a l’esport. I els clubs en són poc conscients il·luminats per les grans oportunitats comercials dels nous mercats emergents, els que permeten engreixar el teoritzat cercle virtuós. 



Nou comentari