Només cal fer un cop d’ull a una guia de la capital italiana per veure que San Giovanni és “l’autèntica Roma”. En aquell barri del sud de la ciutat plegat d’edificis renaixentistes, mercats de segona mà com el de Via Sannio, catedrals com San Giovanni in Laterano o capelles com la Santa Sanctorum va néixer i créixer Francesco Totti. Allà va ser on es va formar també com a futbolista. A l’Escola de Futbol de Fortitudo, un camp de terra envoltat d’edificis de protecció oficial, aquell nano menut i rosset va començar a donar puntades de peu a una pilota. Aquells van ser els orígens humils d’una icona futbolística i ciutadana. Perquè Totti traspassa tots els límits a Roma.
El març de 1993 aquell noi espigat d’ulls blaus de només 16 anys debutava amb el primer equip de l’AS Roma a la Serie A. Ho va fer de la mà de l’aleshores tècnic del conjunt romà, el serbi Vujadin Boškov, i substituint a tota una llegenda, el davanter Ruggiero Rizzitelli, Rizzi-gol. Finalment, el somni d’aquell jove que des de petit es passava hores i hores fent xuts contra una paret de l’estret carrer on vivia amb la seva família, Via Vetulonia, s’havia fet realitat.
Dotat d’una tècnica fora del comú, Totti es convertí amb els anys en el futbolista més aclamat de la Roma. L’afició restava bocabadada cada vegada que Il Capitano feia un dels seus recitals d’habilitat marcant gols de vaselina, de falta o, fins i tot, de cucchiaio (cullera), la seva marca de fàbrica com recorda Enric González al llibre Historias del calcio. Un repertori reservat només als més privilegiats.
Més enllà dels gols i els bons partits, Totti va esdevenir un ídol pels seguidors de la Roma, no pas pels títols que assolí amb l’equip (un scudetto i dues copes d’Itàlia), sinó pel fet de mantenir-se incondicionalment fidel al club. En un futbol cada vegada més desarrelat per culpa dels tripijocs econòmics i el negoci al voltant dels traspassos, el “10” de la Roma és un rara avis. Un dels pocs One club man, aquells futbolistes que han fet tota la seva carrera al mateix equip, que queden al futbol modern. Un reducte d’escollits que a Itàlia agrupa noms il·lustres del calcio més actual, com els milanistes Franco Baresi i Paolo Maldini, l’ex defensa interista Giuseppe Bergomi o el també romanista Daniele De Rossi entre d’altres. Tots ells van preferir penjar les botes al club on van començar la seva trajectòria professional. Per això les seves respectives aficions —amb raó— els idolatren. “Jugar a la Roma és millor que guanyar la Pilota d’Or” afirmà amb rotunditat Totti en una ocasió en el seu característic accent romanesco.
El seu cas, però, és encara més excepcional. Al davanter se l’identifica, no només amb el club, sinó també amb la ciutat. Generós com pocs, sempre ha participat en actes i campanyes de beneficència per millorar la vida dels seus conciutadans. Per tot plegat, Totti és un símbol de Roma i de la romanità, allò que defineix l’essència, el caràcter i la tradició pròpies de l’antiga capital de l’Imperi. D’aquí que sovint el futbolista esdevingui en l’imaginari popular una mena de versió moderna de l’heroi èpic, del guerrer romà, damunt la gespa.
La passió que aixeca a la ciutat és incomparable. Ha inspirat des de murals, com el que l’artista Lucamaleonte realitzà poques hores abans d’un derbi a la paret de l’Escola Giovanni Pascoli de Via Apulia (atacat per cert en diverses ocasions pels ultres de la Lazio), fins a cançons-homenatge com el tema “Number 10” que li dedicà el conjunt de glam-rock local Giuda. A final de temporada, però, després de 23 anys a l’AS Roma, el davanter ha decidit posar fi a la seva particular història d’amor futbolística. El seu contracte expira el 30 de juny i el nou director esportiu de l’entitat, l’ex sevilista Monchi, va advertir que no comptaven amb ell. L’anunci provocà un veritable terrabastall a la ciutat.
Davant les temptadores ofertes econòmiques que l’haurien convertit en un dels futbolistes més ben pagats del món o els atractius projectes que el podien haver catapultat a la glòria esportiva ell sempre va respondre el mateix: “Io sono di Roma“. De res van servir els cants de sirena i les promeses del Milan, la Juventus o el Reial Madrid. Totti és (i serà per sempre més) romà i romanista. En una entrevista, el campió del món amb Itàlia el 2006 i màxim golejador de la història de la Roma va explicar com més enllà de no veure’s vestint una altra samarreta, el que de debò li resultava complicat era imaginar com explicaria un hipotètic traspàs als seus fills. Així ho ha explicitat també a la carta de comiat que ha adreçat als aficionats giallorossi: “Roma es la meva família, els meus amics, la gent que estimo. Roma és el mar, les muntanyes, els monuments, Roma són els romans. Roma és la roja i groga. Roma, per mi, és el món. Aquest club, aquesta ciutat, han estat la meva vida”. La Città eterna mereixia un jugador etern. Totti, uno di noi!
