Arribats a aquest punt de la pel·lícula ja no ens haurien de sobtar segons quines coses, però a un que encara creu en utopies que molts deuen considerar carrinclones em segueixen sorprenent determinats posicionaments. Fa setmanes el brogit tradicional dels possibles fitxatges de Can Barça va començar a fer xup- xup. La corrua de noms habitual transitava per les portades i columnes d’opinió de torn. Futbolistes fins ara desconeguts ens els venen com imprescindibles. Comissions, traspassos, agents i jugadors són part del circ de pretemporada. Segurament sense el “ball de fitxatges” l’estiu seria més avorrit. I és que ja se sap, quan no hi ha competició s’ha de mantenir la demanda al preu que sigui.
Els fitxatges il·lusionants per a una afició desencisada que espera un cop de timó de la secretaria tècnica del club semblen esvair-se. Verratti, el díscol migcampista italià del PSG, era l’as sota la mànega de Robert Fernández & cia. La febrada rebel del jugador, explicitant que volia sortir del club i no es presentaria a Paris sembla haver-se dissipat. Marco era el crack amb el que el Barça volia tornar a l’escena dels grans fitxatges del futbol europeu. Ara com ara, però, l’opció sembla allunyar-se. L’altre futbolista desitjat era Héctor Bellerín, el lateral barceloní ara a l’Arsenal que s’havia format a les categories inferiors del Barça. Seria un altre retorn del fill pròdig –l’enèsim?– que es sumaria al de l’extrem de Riudarenes, Gerard Deulofeu que vol provar la seva vàlua al primer equip del Barça després de fer un bon any a Milà.
Amb els deures encara per fer i amb la pretemporada ja en marxa, comencen a sonar els primers recanvis, és a dir el pla B, o C, o… ves a saber. Un dels que sona amb més força per aterrar al Camp Nou ha estat el brasiler Paulinho, actualment un fix al Guangzhou Evergrande d’Scolari. Tot i no figurar a cap de les travesses dels mitjans sembla l’aposta més ferma per vestir la samarreta blaugrana aquesta temporada.
Per sort no tot són males —o nul·les— notícies. Sovint quan un rival, sobretot si és directe, t’escamoteja un fitxatge provoca una enrabiada general. Aquest cop, però, ha estat ben diferent a recer del més que possible fitxatge de Dani Ceballos pel Reial Madrid. Joia immensa malgrat que ens acabi fent un hat trick. Les seves piulades ofensives vers els catalans, als que arribà a titllar de gossos i els desitjava la mort, no poden ser obviades. Per acabar-ho d’adobar el futbolista sevillà ha acabat esborrant unes altres piulades on elogiava a Messi. I és que d’on no n’hi ha no en raja.
Aquests dies, mentre el seu nom sonava com a futurible culer, diverses veus s’han afanyat a treure ferro a l’assumpte. Era jove, només tenia 15 anys, no té cap, qui no ha fet alguna entremaliadura a la seva edat, segur que no volia dir això, a twitter tot es sobredimensiona, el que interessa és el que fa al camp… No és que em sorprengui, sobretot coneixent el tarannà majoritari del seguidors culers, atès que aquests aficionats deuen ser els mateixos que s’han venut la pell a canvi d’ingressos sucosos sense tenir en compte la seva procedència. Aquells que es vendrien l’ànima a canvi de guanyar a qualsevol preu, els mateixos que no tenen cura de preservar els valors que conformen la identitat del club. Malauradament, per aquells que creiem que un altre model d’entitat és possible, són majoria dins la massa social barcelonista.
No sé si en el seu moment van aplaudir quan l’actual directiva va fulminar, set hores després de fitxar-lo, a Sergi Guardiola, ex de l’Alcorcón que havia de reforçar al Barça B. El motiu, piulades com “Hala Madrid, Puta Cataluña”. En aquella ocasió la reacció de la junta directiva va ser immediata. Ara, el fet de plantejar-se fitxar a Ceballos, explicita un canvi de criteri certament sorprenent.
A vegades les coses són més fàcils. Només cal fer un cop d’ull a la samarreta per trobar solucions o respostes que haurien de ser prou evidents. A l’esquerra, damunt del cor, un escut brodat evoca les arrels del Barça. La creu de Sant Jordi, patró de Catalunya, i les quatre barres. Potser entre tants patrocinadors algú ha oblidat que l’escut segueix allà, al seu lloc, com a símbol representatiu d’una identitat compartida. Potser com mai vesteixen la samarreta no recorden que l’escut encara hi és. Parafrasejant al president Macià quan va proclamar l’abril de 1931 la República catalana, es fa més necessari que mai aquell “sapigueu fer-vos dignes” del FC Barcelona.
