De moment el mes d’abril, aquell que Luis Enrique va qualificar d'”atroç”, no va gens malament. I el millor de tot és que el joc permet confiar en l’equip. En altres moments de la temporada, els resultats amagaven l’absència d’un pla futbolístic. I en aquestes va arribar París. El Barça va sortir despullat del Parc dels Prínceps, sense joc i sense resultats. I aquell va ser el punt d’inflexió. Luis Enrique, i aquest és el seu gran mèrit aquesta temporada, va trobar la tecla. Atacar amb 3 defenses, defensar amb 4, obrir el camp amb un extrem dret de circumstàncies però obrir el camp al capdavall, tornar a centrar la posició de Messi… Mesures, totes elles, que endrecen l’equip al voltant de la pilota, li permeten jugar a camp conrari i el fan reconeixible. El contraatac, ara sí, és un matís que enriqueix la idea. No fa gaire, el contraatac era la idea.
Jugar amb 3 defenses fa cert respecte en alguns partits i sembla un sinònim de suïcidi en les grans nits, potser per una qüestió numèrica. La teoria és aquesta però la pràctica diu que s’ataca amb 3 darrere i es defensa amb 4, com si es jugués amb un 1-4-3-3. La clau és la pressió després de la pèrdua de la pilota. Cal fer-la amb puntualitat per evitar contraatacs amb tants davanters com defenses i amb grans espais per davant. Com més el practica, el Barça executa cada dia millor l’1-3-4-3 i permet menys transicions als rivals. De fet, el que més em va agradar ahir contra el Sevilla va ser la voracitat de tots els jugadors a l’hora de recuperar la pilota. Situem-nos al Clàssic. Què faríeu? No tinc cap certesa i tinc alguns dubtes però cada dia que passa estic més a prop d’apostar per una defensa de 3 en el benentès que en aquest sistema reversible que s’ha empescat Luis Enrique s’afegirà un quart efectiu darrere en cas de pèrdua. Mascherano, Piqué i Umtiti contra Cristiano, Benzema i Bale? Pot semblar una temeritat, encara més quan el Madrid compta amb magnífics passadors com Modric i Kroos o Sergio Ramos en el joc en llarg. D’acord, però per guanyar la lliga s’ha de guanyar al Bernabéu. I què passa si Zidane fa un plantejament de contraatac, com en la majoria de partits grossos? L’1-3-4-3 permet jugar instal·lat a camp contrari, amb Messi pel mig i amb algun fals extrem obert a la dreta que, per art de màgia, sigui tant un quart defensa com un extrem espavilat capaç d’explotar els espais a l’esquena de Marcelo. I, sincerament, no se m’acut millor manera de fer patir el Madrid que ajuntant talent al voltant de la pilota i fent-lo córrer darrere d’ella. Es tracta d’evitar els un contra un en defensa però també es tracta de provocar-los en atac a partir de la superioritat numèrica per a gestionar la possessió.
Si no hi ha cap desfeta i si no hi ha més lesionats abans de Sant Jordi, per què no jugar amb l’1-3-4-3 al Bernabéu? El millor del cas és que aquest Barça és capaç de fer mal al Madrid amb 3 darrere o amb 4. Al Madrid i a qualsevol rival. Passarà el que hagi de passar però, a partir del joc, l’equip ha recuperat les millors sensacions amb Luis Enrique a la banqueta. Dit d’una altra manera, aquest Barça no hauria perdut 4 a 0 a París. Fa partits que el Barça és més plural que una suma de singularitats, cada dia costa més destacar un nom per sobre de la resta. El millor Barça en el millor moment.
