Leo Messi no necessita advocats, relators, ni cronistes que defensin la seva candidatura a millor futbolista de la història, que construeixin la seva llegenda, que cantin les seves innumerables victòries. El crac argentí del Barça és un tipus més de fets que de paraules i els fets són els que el defineixen com el més gran. Fa més de deu anys que ocupa una dimensió diferent de la de la resta de jugadors en actiu, col·leccionant títols per al seu equip (38), regalant classes magistrals sobre com marcar la diferència en cada partit, acumulant tota mena de rècords de gols, assistències, pitxitxis, botes d’or, pilotes d’or…, eternitzant els highlights del desequilibri fet jugador, repartint felicitat als partidaris i provocant l’admiració de tota la resta. Cruyff, Maradona, Pelé -per citar només els tres clàssics- també són llegendes del futbol, talents inigualables, els més grans en la seva època, inútil comparar. En canvi, el que Messi ha aportat els últims tretze anys, sempre al més alt nivell, sempre fent el que altres no poden ni somiar de fer, és imbatible. Fi de la història.
Alguns han perdut temps i energies qüestionant la grandesa de Messi pel fet que no havia guanyat res amb la selecció argentina. Després de guanyar la Copa Amèrica imposant-se al Brasil de Neymar a l’estadi Maracaná, alguns respiren més tranquils; benvinguts al club. Però Messi és exactament el mateix futbolista, ara amb 34 anys i una línia més al seu palmarès. Ha fet el mateix que ha fet tantes vegades amb el Barça i també amb l’Argentina, ser el millor jugador del torneig, l’artífex del triomf. La pregunta punyetera que s’haurien de fer els argentins, sobretot els messiescèptics, és per què tenint al millor jugador de la història, Argentina fa més d’un quart de segle que no guanyava res. De la mateixa manera que el Barça s’hauria de preguntar per què només ha pogut guanyar una Champions en els últims nou anys. Es podrien preguntar això i també quin mèrit deu tenir Messi en què l’Argentina més devaluada i caòtica des del segle passat hagi arribat a la final d’un Mundial (2014) i de tres Copes d’América (2015, 2016, 2021) en els últims 7 anys.
Certament, un maracanazo sempre serà una gran història per explicar, una pàgina èpica per a la llegenda i més amb la imatge del 10 argentí deixant brollar les llàgrimes d’il·lusió, de felicitat, de frustracions acumulades i de la pesada càrrega d’un país maradonadependent que fa una dècada que li exigeix que faci guanyar la selecció a pesar de tot, i culpant-lo de no aconseguir-ho abans. Una pressió exagerada i injusta, que els seus companys d’equip van voler compensar adorant-lo com el seu tòtem i agraint-li que els conduís fins a la glòria. Sempre quedaran els que diran que li continua faltant el Mundial i que ja en parlarem a Qatar. Mentrestant, sàpiguen que la Copa América que ha jugat Messi, el seu MVP al torneig i el títol conquerit el situen per onzena o dotzena vegada en la seva carrera com a principal candidat a guanyar una altra Pilota d’Or, la setena.
