Fa temps que la Champions s’ha convertit en la prova del cotó per definir al Barça. L’últim cop que es van trobar Barça i PSG, el va definir com un Ferrari amb el motor vell i les rodes gastades, capaç d’ofegar-se en l’anada a París (4-0) i de posar tots els cavalls a galopar en una tornada memorable (6-1) al Camp Nou. Després van venir Torí (3-0), Roma (3-0), Liverpool (4-0), Lisboa (2-8) i aquell Ferrari, feliçment, ja és al Museu. Han passat quatre anys, cadascú ha seguit el seu cicle i les coses han canviat. Aquest cop l’equip francès no s’ha immolat al Camp Nou; tan sols hi ha fet una parada tècnica camí de la final d’Istanbul. El futbol és un boig meravellós, però el Barça, avui, tenia poca cosa a discutir-li. El PSG és una paella acabada de sortir del forn i el Barça tot just un sofregit barrejat amb arròs. No cal llençar-lo, ni maleir els ingredients, ni despatxar el cuiner, només entendre-ho. No hi ha comparació entre un plat fet i un a mig fer. El que cal és completar la recepta, sense deixar-se cap ingredient, posar-hi passió i paciència a parts iguals i acabar-lo de cuinar.
El Barça s’ha dedicat els últims cinc anys a vendre fum i evitar fer els deures i ara li està tocant començar des de baix de tot. És una perspectiva totalment nova per a molts, difícil de pair, de gestionar i fins i tot d’entendre. És més senzill carregar-se l’alineació, el plantejament i els canvis o fer la llista de baixes de l’estiu i suggerir-li a Koeman que vagi buscant-se equip per la temporada que ve. El pensament és lliure, però la qüestió continua sent la mateixa. El PSG ve de jugar i competir la final de la Champions, que no és precisament un dia més a l’oficina de ningú, has de tenir molt nivell, fer bé moltes coses i girar rodó. I, en canvi, el Barça ve de perdre per 2-8 amb el Bayern, que tampoc seria el pa nostre de cada dia. Al contrari, va ser la seva pitjor derrota a Europa i la golejada més gran en 74 anys; has d’estar molt fotut en tots els sentits.
Quan la distància és tan i tan gran, és lògic pensar que costarà una mica eixugar-la, que hauràs de fer unes quantes coses, moltes, per aconseguir-ho i que aquestes coses o no s’han pogut fer encara per les circumstàncies del club o estan en procés. I tanmateix resulta difícil trobar aquest exercici de realisme o de tranquil·litat. Serà que el Barça sempre té pressa i en campanya electoral encara en té més. La roda de premsa de Koeman després de l’1-4 en va ser un clar exemple. Però el fet és que fins a l’últim jugador del Barça sabia que el PSG és un equip més fet, més complet, més fort i armat, a falta de Neymar, amb un jugador diferencial com Kylian Mbappé, que amb 22 anys és el principal (i únic?) candidat a heretar el tron de Leo Messi (34). El respecte es va respirar des del minut u, es va convertir en por quan el príncep va replicar el gol inicial del rei i a partir d’aquí cadascú va assumir el paper que tenia assignat, el PSG el depredador i el Barça la presa. No em diguin que no s’ho ensumaven.
