La singladura futbolística ha començat i el Barça sembla voler salpar sense llevar l’àncora. Un partit irregular a San Mamés provoca desconfiança i les primeres crítiques, la boleta del Bayern al sorteig de la Champions desperta la por i el mal averany, el debut de Messi amb el PSG genera nostàlgia i depressió i l’absència del Barça al gran escenari del mercat de fitxatges, impotència i frustració. El barcelonisme necessita un reset, acceptar que ha baixat dos o tres graons esportiva- i econòmicament, entendre que aquesta situació és transitòria si utilitza bé el seu potencial, i deixar d’obsessionar-se amb el que no té per centrar-se en el seu full de ruta per recuperar la primera línia del futbol mundial. Toca picar pedra i quan abans comenci més curt serà el trajecte.
No calia que ho digués Koeman per saber que el Barça no pot competir econòmicament avui amb PSG, City, United i altres per reforçar la seva plantilla, però convé recordar que quan se’ls podia gastar en Dembélé (140 milions), Coutinho (160) o Griezmann (130) o en mantenir la plantilla més cara del món (600 milions) tampoc aconseguia l’èxit, perquè el més important era i és el projecte i el projecte que va fer del Barça el millor equip del món fa anys que està mort i enterrat. Per tant la prioritat està molt clara. Construir, construir i construir. I per construir projecte, hi ha coses importants que no són els talons de nou xifres; coses com tenir una idea futbolística molt ambiciosa, tenir jugadors que aportin valor afegit, tenir dins el vestidor molta fam de triomfar i tenir el talent compromès de la Masia.
Picar pedra és aconseguir Memphis, Eric i Agüero a cost zero quan no pots endeutar-te més. Picar pedra és equilibrar els comptes i baixar la nòmina, per poder tornar a fitxar d’aquí a un any. Picar pedra és alleugerir una plantilla amb més de trenta elements, perquè és un hàndicap i perquè hi ha jugadors que resten més que sumen. Picar pedra és valorar les teves certeses (Ter Stegen, Piqué, Busquets, De Jong, Memphis, Pedri, Alba, Dembélé, Griezmann…), donar temps als jugadors en expansió (Eric, Araujo, Dest, Pedri, Ansu Fati…) i confiança als més joves (Nico, Gavi, Balde…). Picar pedra és tenir la mirada llarga i ser conscients que els errors formaran part d’aquest trajecte. I picar pedra també és mirar més endavant que enrere i convertir cada partit en una oportunitat de pujar el llistó, de recuperar el terreny perdut. Per això, precisament, enfrontar-se al Bayern a la Champions tretze mesos després del 2-8 no ha de ser per força una mala notícia.
