El Barça femení acaba de tancar el més semblant que es pugui imaginar a una temporada perfecta. Ho ha guanyat tot, Lliga, Copa i Champions. La lliga, amb 33 victòries en 34 partits i 25 punts d’avantatge sobre el segon, el Reial Madrid; la Copa, golejant en quarts (4-1), semis (4-0) i final (4-2); la Champions, exhibint el seu futbol en una final perfecta contra el Chelsea (4-0). Ha marcat 208 gols en total (25 en contra) i Jennifer Hermoso s’ha endut el Pitxitxi amb 31. No ha deixat ni les engrunes i la seva imatge és la d’un projecte en marxa, amb el rumb i el full de ruta molt clars i amb una expectativa de continuïtat innegable. Però, com acostuma a passar en l’esport d’elit, no tot són flors i violes i el final de festa l’ha aigualit l’adeu sorprenent i -per molt que ho amaguin- traumàtic de l’entrenador, Lluís Cortés.
El futbol femení fa anys que viu i treballa, però fa relativament poc que s’està normalitzant com a esport d’elit davant el gran públic i crema etapes ràpidament, per les coses bones (quota mediàtica, interès publicitari, professionalització, recursos) i per les no tan bones. I entre aquestes hi ha la pressió constant per guanyar, per pujar el nivell i per ser més competitiu, la competència interna dins del grup, els interessos individuals i els col·lectius, la gestió d’aquestes tensions, l’erosió en les relacions personals que provoca dins el vestidor i, per descomptat, la necessitat de ser opacs en temps de crisi. Cortés ha dit que plega per esgotament, però els fets el desmenteixen. Fa un mes i escaig va renovar el seu contracte i ho va celebrar en entrevistes plenes d’ambició, de compromís i de l’energia que ara diu que li falta. Tot seguit l’equip va guanyar la Champions i tot eren abraçades. Més tard una de les capitanes, Vicky Losada, va anunciar el seu adeu entre llàgrimes, afirmant sentir-se injustament tractada pel tècnic. I dies després el diari Sport revelava que les jugadores han fet arribar a la junta directiva el trencament entre equip i entrenador.
A partir d’aquí, tota especulació és fotudament lliure mentre els protagonistes no decideixin explicar què ha passat, perquè és evident que alguna cosa greu ha passat perquè el panorama hagi canviat tan radicalment. També tenen dret a callar, només faltaria, però llavors el que està en joc és la credibilitat del club i del seu projecte per al futbol femení. Si Markel Zubizarreta, l’executiu que ha liderat la secció en aquesta etapa triomfal, no dona una explicació convincent, haurà de ser la junta directiva de Joan Laporta qui ho faci. La gestió de crisi exigeix un control estricte de la informació que es dona, però també aconsella una dosi apreciable de transparència que permeti conservar o fins i tot guanyar credibilitat. Si no, tot serà oficialment pura farsa o, com deia aquell, «teatro del bueno».
