El dilluns 13 de febrer de 2012 David Torras va publicar al Periódico un dels meus articles de capçalera: Posar o no posar la mà al foc. Arran d’unes declaracions de Guardiola, en David es preguntava si, el dia que deixés de guanyar, el Barça es matindria fidel a una manera de jugar que l’havia convertit en el millor equip de la història. El mèrit del Barça és que, deixant de banda el forat negre de Martino, ha continuat guanyant. És en la victòria que s’ha anat allunyant de la recepta màgica, que reposa en un calaix. Només es recupera de tant en tant, quan alguns intèrprets superdotats com Busquets i Iniesta són al camp. Hi ha dies, fins i tot, que ni amb Busquets i Iniesta. El Barça, que estimava la pilota, ara se sent més còmode corrent sense parar. La possessió, qui ho hauria dit, fins i tot fa nosa. Al Camp Nou, contra la Reial Societat i l’Atlètic de Madrid, el Barça va jugar a la contra. Va convidar el rival a tenir la pilota i a acostar-se a l’àrea. I tot per què? Doncs per sortir corrent amb Messi, Suárez i Neymar. Exactament el mateix que va fer el Madrid a la lliga contra l’equip d’Eusebio al Bernabeu.

 

Algú s’ha queixat del joc? Alguns. Pocs. Mentre es guanyi, tots tranquils. Luis Enrique, que acusa els crítics de resultadistes, es defensa amb números i classificacions per a finals, molt meritòries d’altra banda. Per molt que el Barça estigui viu en totes les competicions, existeix un problema greu al mig del camp que pot condicionar negativament la temporada. A curt termini i a llarg termini. A la curta perquè, jugui qui jugui, no sobresurt mai ningú. Ni André, ni Denis, ni Rakitic, ni Rafinha… Quantes vegades, si no hi són Busquets i Iniesta, hem sentit que el mig del camp ha estat desaparegut? I com es governa un partit si el mig del camp no hi és? I com se supera una pressió com la de l’Atlètic de Madrid dimarts si no és amb una alta velocitat de circulació de la pilota? El discurs de Luis Enrique dóna respostes que sonen molt bé a aquests interrogants. El joc de l’equip, directe i sense pausa, el contradiu. Que el Barça vol jugar a una altra cosa? No passa res, és lícit. Agradarà més o menys, serà més o menys convenient pels jugadors que tens i pels que formes, però és lícit. Això sí, que ho reconeguin i no diguin que fan el que es feia però cada vegada es fa menys.

 

A la llarga, l’anomalia del mig del camp també té conseqüències. És urgent trobar relleus als pals de paller del mig del camp. Encara que no estiguin al nivell de Busquets i Iniesta, com a mínim que puguin substituir-los dignament. I és urgent perquè cal que estiguin rodats el dia que el vallesà i el manxec pengin les botes. O anirem al mercat a fitxar tres jugadors a preu d’or mentre presumim de planter? No les tinc totes però vull creure que les ovacions a Busquets i Iniesta contra l’Atlètic són, també, una picada d’ullet a l’estil que va fer el Barça hegemònic. Sort de Messi, el paraigua que protegeix l’equip i el club.

 

Hi va haver uns anys en què el Barça es distingia de la resta perquè guanyava i per com guanyava. Ja fa dies que és com la resta: només guanya. I prou. Espero que en David no hagués posat la mà al foc.

 

Ara que s’acosta el vint-i-cinquè aniversari de Wembley i que el Barça, de sobte, prepara un homenatge a aquell equip que tant s’ho mereix, em sembla més necessari que mai abraçar aquell llegat. Sentir-lo i recuperar-lo, perquè s’està diluint. I fer-ho radicalment, militantment.

 

El Dream Team va refundar el Barça quan estava a punt de fer 100 anys. A partir de l’excel·lència futbolística, es va començar a fer història des de la victòria. El futbol més bonic, més títols que mai i la primera Copa d’Europa, sí, però sobretot una idea. Una llavor que, tot i les glaçades de Gaspart i Rosell, continua donant fruits. Per justícia i per agraïment, s’hauria de celebrar una festassa amb el Dream Team al complet i omplir el Camp Nou. Portar-hi les llegendes dels rivals estatals, europeus i sudamericans que s’hi van enfrontar. Comptar amb el primer equip actual perquè sàpiga qui som i d’on venim, un dia a classe de barcelonisme no els farà mal. I aprofitar l’absència de partits a primers de juny perquè els ulls del futbol mirin al Camp Nou omplint-lo de patums del barcelonisme i del futbol. Què faria el Madrid si hagués tingut la mateixa incidència que el Barça als últims 25 anys del futbol mundial?



Nou comentari