El FC Barcelona i Mission Hills van firmar oficialment l’acord que els uneix definitivament deu anys per a poder posar en marxa una gran FCBEscola i un espai d’experiències dedicat al FC Barcelona a la illa xinesa de Hainan. El Barça aterra, definitivament, a la Xina: a les oficines del club ja mai es pondrà el sol. L’acte va comptar amb una gran expectació mediàtica, com ja va sent habitual quan l’entitat blaugrana aterra al nou món o a l’extrem orient. El Barça és una marca global. No obstant, l’anècdota de la visita a Hainan és que el president Josep Maria Bartomeu i l’ambaixador culer Ronaldinho van deixar la seva empremta al passeig de les estrelles del complex hoteler Mission Hills Ressort: l’empremta de l’astre brasiler i els fingers de l’empresari Bartomeu ja es poden venerar al costat del talent d’Allen Iverson, Michael Phelps, Yao Ming o Michael Douglas.
L’escriptora Patricia Gabancho, ja fa uns anys, va publicar Joan Laporta. De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat (2010). És una obra superficial i un punt costumbrista, però prou il·lustrativa per explicar com un advocat de segona fila barceloní es servia de la llotja culer per esdevenir un ambiciós líder populista capaç de desafiar tot l’statu quo del catalanisme polític. Certament, mentre Josep Lluís Núñez representava la quinta-essència de la burgesia catalana conservadora –la de “la pela és la pela” i el “vigila no ens hi fem mal”– capaç de nedar i barallar-se en el fangar pujolià, amb Laporta s’inaugurava una etapa d’starpresidents, o mandataris estrella, mundialment reconeguts gràcies a l’ambiciós projecte d’internacionalització de la marca Barça.
Quan el Barça s’ha començat a comportar com una gran multinacional, els presidents Laporta, Rosell o Bartomeu han estat encimbellats al mateix nivell que Bill Gates o Mark Zuckerberg. L’openning bell de Wall Street que Joan Laporta va tocar el 2008 o les fotos de Rosell amb Bill Gates del 2011 i 2013 –en el marc de la campanya contra la polio– són imatges que posen de manifest el mediatisme associat al president del FC Barcelona en aquest context de globalització. Efecte de l’encert de fer evolucionar el relat del “més que un club” a “més que un club al món”, mentre Jordi Badia n’era el cap de comunicació. Aquest passat febrer, Bartomeu era qui podia gaudir de privilegis només reservats pels més talentosos: estrelles de Hollywood, de la NBA o de la música pop.
Certament, gestionar bé a vegades també és un art. Però, en el cas del FC Barcelona hi ha un aspecte que ho converteix en un art ben complex: la presidència del Barça no és ni hereditària ni perpètua. Bartomeu només haurà manat set anys i mig, i durant aquest període ha de deixar empremta si vol passar als anals de la història culer. En aquest context, ser president del Barça té més de lideratge polític que de management –per això, Òscar Grau de CEO i escuder de l’actual junta directiva–. Però, en el conjunt d’equilibris entre la temporalitat dels càrrecs, l’ambició del club i la personal recau l’essència de la institució i el repte per aquell qui n’ha d’assumir el timó. Les metàfores marineres que van definir les legislatures d’Artur Mas al capdavant de la Generalitat són francament aplicables als mandats dels presidents del Barça. Amb Enric Reyna es va abaixar la persiana de la botiga per començar a comportar-se com una multinacional. Però, malgrat semblar que la història del Barça fa un gir de 360 graus l’any 2003, entre el Barça local i el Barça global hi ha una gran línia de continuïtat: la projecció pública que dóna la llotja a aquells qui s’assenten a la primera fila. Encara que sigui només durant uns anys. Aquesta és la gran ambició de molts, però el privilegi de molt pocs catalans.
