Andrés Iniesta deu ser un dels més genuïns representants del somni culer. Arriba amb 12 anys a la Masia, triomfa en tots els sentits i marxa amb 34 per la porta més gran possible, després de guanyar-ho tot, marcar una època al Barça i guanyar-se l’admiració d’uns i altres pel seu futbol i la seva personalitat. El Barça acomiada diumenge un dels millors futbolistes de la seva història. I sí, serà dur aprendre a viure sense ell, però algun dia tornarà i, si no, sempre ens quedarà el seu exemple. No ens enganyem, el Barça sap tot el que ha de saber per aspirar a recuperar l’esplendor que ha quedat simbolitzat en l’imaginari culer per aquell podi de la Pilota d’Or amb Xavi, Messi i Iniesta. N’hi ha prou amb no perdre el rumb, aferrar-se al seu estil, no desviar-se del seu model i dedicar el temps i els recursos necessaris a fer-lo competitiu. Sembla obvi, però no ho és tant. Les decisions són les que marquen el camí.
Fa tres anys Xavi no tenia recanvi i l’equip va mutar. Ara Iniesta tampoc en té i el seu adéu provoca vertigen. Va marxar Cesc, es va deixar escapar Thiago, es va renunciar a Isco i a Marco Asensio, fins i tot a Kross i a Modric. El migcampisme que va enlluernar el món ha envellit, ha anat perdent talent i no té relleu; està en números vermells. Altra cop l’autocomplaença. L’objectiu, la prioritat, hauria de ser capgirar aquesta tendència. Coutinho i Arthur podrien ajudar, però el primer ha jugat més (i millor) de davanter que d’interior i el segon no està clar que arribi aquest estiu. En canvi, Griezman surt a totes les travesses i amb ell, Messi, Suárez, Dembélé i Coutinho, es diria que el pla és tornar a les davanteres de cinc noms de fa mig segle.
Una de les decisions que marquen clarament el rumb del club és el pes de la Masia en el primer equip. Del 100% del podi de la Pilota d’Or de 2010 al 0% en una alineació titular primer cop en 16 anys (el Celta-Barça fa un mes) la tendència és clara. Que entre la irrumpció de Sergio Busquets i Pedro i la de Sergi Roberto hagin hagut de passar nou anys també és un símptoma. No n’hi ha prou amb pujar Carles Aleñà a la primera plantilla per demostrar alguna cosa. Cal apostar-hi, donar-li més oportunitats i potser traspassar André Gomes. Cal pensar en Cucurella i fins i tot en el juvenil Miranda per al lateral esquerre i potser traspassar a Digne. Cal pensar en Oriol Busquets i no passar pel tub del mercat per trobar relleu a Sergio Busquets. Cal obsessionar-se més a farcir el Barça-B amb el talent dels juvenils que ho han guanyat tot aquest any (Morey, Miranda, Riqui Puig, Collado, Ruiz, Carles Pérez…) que a fitxar a tort i a dret per no baixar a Segona B.
Haurem de suposar (perquè ningú no ho explica) que el club té clar quin és el rumb, l’estil i el model que ens han permès viure i disfrutar el Barça d’Iniesta. Haurem de suposar, perquè ningú no ho explica, que el club té perfectament enfocats aquests problemes i que el pla és capgirar la tendència. Si no és així, més val que pleguin tots. Perquè fitxar els cromos de l’àlbum a 100 quilos la peça ho saben fer fins i tot els directius.
