Els dies de Koeman

El Barça ho té quasi tot per fer però no té espera, l’afició està farta d’esperar i Joan Laporta no es pot permetre el luxe d’esperar; la tempesta és més que perfecta i la missió del tècnic és del tot impossible

Els dies de Ronald Koeman al Barça no són dies de vi i roses, ni dies de glòria, ni tan sols dies de futbol. Sense dubte seran recordats, però no per les grans victòries, els títols, l’espectacle, els fitxatges, la grandesa que solen acompanyar el dia a dia del club culer, sinó per la impotència d’un club que en cinc anys ha baixat del cel a l’infern sense passar per la terra i quasi sense adonar-se’n. I això que de pistes n’hi van donar unes quantes a París (4-0) i a Torí (3-0) el 2017, a Roma (3-0) el 2018, a Liverpool (4-0) el 2019 i a Lisboa (2-8) el 2020, però molt pocs es van donar per al·ludits i els que podien i havien de fer alguna cosa, Josep Maria Bartomeu i companyia, es van entregar als ídols, van oblidar les creences i van acabar deixant el club sense rumb, sense ànima i sense diners. Ells són els autors intel·lectuals del suïcidi i els únics responsables d’una crisi que costarà Déu i ajuda superar.

L’heroi de Wembley fa temps que tenia pendent tornar al Camp Nou, com a entrenador, però va triar el pitjor moment possible per fer-ho. El final d’un mandat nefast, el final d’un cicle esportiu i el final d’una bombolla econòmica. Una tempesta perfecta, pandèmia inclosa, amb garantia de naufragi. La seva única possibilitat seria netejar de runa la zona zero, posar els fonaments del nou edifici i aixecar-lo en temps rècord, perquè al Barça només val jugar bé i guanyar, sense mitges tintes. I aconseguir això sense poder buidar el vestidor de dinosaures (la vella guàrdia), sense poder fitxar res del que necessites (talent i classe mitjana contrastada) i sense el temps i la paciència imprescindibles perquè els joves i els ultrajoves puguin reconstruir el cos i l’ànima de l’equip, no és ni fàcil, ni difícil, és una missió impossible, per a Koeman i per al Sursum corda fet entrenador, sempre que s’hagués atrevit a venir al Barça ara.

Els dies de Ronald Koeman, per tant, estan comptats. No pas perquè no pugui fer una bona feina en un Barça normal; tampoc perquè no pugui fer un servei útil en aquest Barça en miniatura; ni tan sols perquè no sigui l’entrenador perfecte o perquè tingui un munt de defectes, sumant els que té, els que li imaginen i els que li pretenen encolomar. Té els dies comptats perquè el club no té espera, l’afició està farta d’esperar i la junta directiva de Joan Laporta no es pot permetre el luxe d’esperar, sobretot amb un entrenador que no ha pogut escollir. La inferioritat manifesta del Barça davant el Bayern no hauria de ser notícia tretze mesos després del 2-8 de Lisboa i havent perdut pel camí Suarez, Griezmann i Messi, però la llosa és massa pesada. Sempre quedarà el record d’aquell Koeman sobre el qual Johan Cruyff va edificar el Dream Team. Aquell va sortir per la porta gran. Aquest, com deia el seu mentor, haurà de sortir en globus.

Nou comentari