Aquests Reis han estat especialment generosos. Records del passat: samarreta vintage d’aquell Barça de Van Gaal que mai va agradar a la culerada però va donar més d’un títol per fer passar el cuquet. La samarreta encara Kappa, de quan el Barça no es venia a les grans marques de roba esportiva internacionals perquè no s’havia convertit encara en una marca global. La samarreta d’una entitat que ja era més que un club, però no “més que un club al món”. Localisme. La samarreta de Rivaldo, un dels brasilers que han passat per can Barça amb menys aureola d’inici però que han eixugat millor les penes quan va convenir: el Rivaldazo del 17 de maig de 2001 contra el València (3-2) es va celebrar com un títol, quan només classificava el Barça per la fase de grups de la Champions League. Jo, encara havia d’entrar a la facultat.
Vaig tornar a pensar en la meravellosa samarreta i l’arribada de Rivaldo al Camp Nou quan, en la presentació de Phillipe Coutinho, el brasiler es va recordar d’aquest, Romario i Ronaldinho, a l’hora de parlar dels seus ídols de joventut. De ben cert, el futbol brasiler ha portat a Barcelona el bo i millor de la seva escola, també dels seus vicis, però queda pels annals de la història del futbol que la majoria dels qui han estat millors jugadors del món (i del Brasil en particular) han xafat la gespa del Camp Nou vestits de blaugranes. I Coutinho ho sap, igualment com sap que mai el Liverpool l’hagués pogut catapultar cap a la pilota d’or (si l’aspira) perquè “no és més que un club al món”. Quan el fitxatge es demostra tan emocional, com sembla aquest, és molt difícil pels clubs venedors retenir els jugadors: el Barça tenia la paella pel mànec i va saber esperar, igualment com el brasiler ha tingut paciència i ha sabut jugar bé amb l’entorn perquè el traspassin a mitja temporada, sabedor de l’enrabiada de l’afició anglesa i que no tindrà l’aparador de la Champions l’any del debut com a culer.
I Coutinho arriba al Camp Nou parlant dels seus ídols, i dels seus amics (Luís Suárez al capdavant de tot). Però, espero que Coutinho també arribi al Camp Nou amb la lliçó ben apresa: quan alguns dels millors brasilers del món, dels més talentosos, han tastat la nit de Barcelona, s’han empatxat i s’hi han acabat fent mal. Per a mi, encara que sembli una tonteria, aquest és un dels principals perills de contractar jugadors carioques. Però, diuen que el caràcter de Cou té més d’Edmilson –el de les “ovelles negres”– i Belletti –el de la Champions de París, per si ho hem oblidat– que dels màgics Ronnie o Ney. Això em reconforta, sobretot perquè ja hem tingut prou ensurts i l’equip d’enguany és massa prosaic per fer invents. Aquest any, calma i tranquil·litat: “no news, good news“.
Em reconforta llegir que a la presentació, el brasiler ha tingut paraules d’agraïment per Don Andrés. “És un honor aprendre d’Iniesta”, va certificar. Certament, l’haurà d’observar molt, a cada partit i a cada entrenament, perquè si s’han pagat 160 milions d’euros pel jugador (entre fixos i variables) és perquè el club sap que el manxec està a la recta final de la seva carrera i s’han de fer esforços per substituir-lo. Trobar el recanvi d’un dels millors jugadors espanyols de tots els temps té un preu: ser el fitxatge més car de la història del club. Segurament, el mateix que passarà quan Messi vagi apagant-se i s’hagi de buscar un nou ídol: amb qui s’havia apostat no s’hi ha pogut comptar més, perquè l’ambició de ser el millor va poder amb les seves ganes d’aprendre al costat de l’hereu indiscutible de Maradona. Neymar, al PSG, és més mundà, no en tinguin cap dubte. Coutinho, aprenent d’Iniesta i comprometent-se amb els colors, pot arribar a ser una estrella. Que la nit barcelonina no l’enfosqueixi.
