Quan l’agost del 2016 Andy Murray va encadenar la seva segona medalla d’or olímpica, un periodista de la BBC li va preguntar per l’exclusivitat del rècord i el tenista escocès el va deixar garratibat amb la resposta: “Bé, crec que si som honestos, les germanes Williams n’han guanyat quatre cadascuna”. Tan excepcional com poc freqüent en el context d’un esport en què també impera el masclisme, sobretot pel que fa a les retribucions dels tornejos.

Ara que es va aproximant la data de caducitat de l’absolutisme imposat per Federer, Djokovic i Nadal –per bé que la next generation no s’acaba de creure que pugui arrabassar-los el tron–, sempre em crida l’atenció fins a quin punt els mitjans tendeixen a idolatrar els jugadors actuals i a convertir els antics en símbols vintage (en aspecte pejoratiu) dels quals només importa superar-ne estadístiques. Com si, un cop avançats, perdessin interès i existència.

Aleshores rescato un nom i un cognom: Martina Navratilova. Nascuda amb el nom de Martina Subertova i desafiant circumstàncies adverses –la nacionalització de txeca a americana, les sospites de dopatge als països de l’Est i una orientació sexual aleshores escandalosa–, ha estat de llarg la figura més excelsa del tennis i em ve de gust reivindicar-la. Voleu xifres? 359 títols en total (167 individuals, 177 en dobles i 15 en mixtes), amb 18, 31 i 10 Grand Slams respectivament en les tres modalitats en 31 anys de trajectòria entre 1975 i 2006. Sí, amb 50 anys encara infonia respecte i continuava engrandint la vitrina.

Si sumem els Grand Slams que tenen Federer (20), Nadal (20) i Djokovic (17), tots plegats es queden a dos de Navrativola (59) i a set de Margaret Court (64). Però és que el podi d’aquests grans tornejos també és femení: 24 de Court, 23 de Serena Williams i 22 de Steffi Graf. Pel que fa a títols totals, els 103 del gentleman suís més els 109 de Jimmy Connors i els 94 d’Ivan Lendl arriben a 306, 53 menys que Martina. Cap esportista de cap altra disciplina ostenta registres similars en una carrera que mescla competitivitat i longevitat en dosis ingents.

No és la millor tennista de la història sinó, per dir-ho en una llengua que no distingeix entre gèneres, the greatest player of all time, tal com la va definir el periodista Bud Collins el 2008. Fóra bo tenir-ho present cada vegada que a algun periodista agosarat se li escapi una reflexió que, al marge d’adular obsessivament el present, esdevé sexista perquè pren com referència “l’home” com a ésser humà.



Nou comentari