“El que ha succeït al Bernabéu no és més que allò que ha estat el Reial Madrid tota la seva història: potra i atracament. No els mireu, no us feu més mal. Són el mal absolut”. “Mai guanyarem més que el Madrid, posis a qui posis de president, entrenador i jugadors. Però ni nosaltres ni ningú. Cal centrar-se a competir bé i gaudir amb el joc”. Aquestes dues piulades, publicades després de la tornada de les semifinals de la Champions del Madrid contra el Bayern -el primer de Luchetti i el segon de Míster Seitán– constaten una realitat més propera a l’acceptació lúcida de les circumstàncies que al lament derrotista. Comencem per l’obvietat màxima: cap equip guanya sempre i, si ho fa, sospiteu-ne.
Segon, una cosa és l’atzar de les persones individuals i es podria debatre en quina mesura prové de l’esforç, tal com apunten des de l’autoajuda. O sigui, tenir sort vol dir si en un examen et toquen les preguntes de la part del temari que més has estudiat; quan en un joc de taula els daus et retornen la combinació concreta per guanyar; o un animal travessant la carretera just abans o després que hi passis amb el cotxe.
Una altra cosa és la sort de les grans estructures, que es pot atraure o facilitar mitjançant diners o contactes i esdevé potra. “Siempre sale el 36“, deia Josep Lluís Núñez als anys 80. Sembla massa casual que diversos porters cometin errades greus i diversos jugadors fallin gols clamorosos contra el mateix rival. I habitualment hi ha un rerefons que fa ferum: en aquest cas, el contracte de Jude Bellingham incloïa una clàusula que generava 40,5 milions al Dortmund si l’equip alemany perdia la final i només 20 si la conqueria.
Amb Javier Tebas en el paper de José Plaza i Florentino Pérez com a mescla de Francisco Franco i Santiago Bernabéu, el monopoli controla tots els detalls: arbitratge, justícia i mitjans de comunicació. Atès que la banca sempre guanya, per poder sortir del casino amb les butxaques plenes, cal fregar la perfecció i l’excel·lència, com en l’era de Johan Cruyff o Pep Guardiola, i esprémer el cicle… fins que et deixin. Només cal mirar la final de Copa de 2011 per adonar-se que no podien permetre un altre triplet del Barça, o bé la Lliga 2011-12 adjudicada als de José Mourinho perquè no resultava acceptable la quarta consecutiva de Pep.
Un equip superlatiu atenua el poder de la màfia, perquè en competicions igualades els detalls la van desnivellant cap al mateix bàndol, sigui un gol anul·lat al Girona per un fora de joc ocorregut 40 segons abans, les expulsions de Míchel Sánchez i Daley Blind perquè no juguessin al Bernabéu, un gol mal anul·lat a Lamine Yamal o un triple perjudici contra l’Almeria; de fet el compte de X, antic Twitter, @archivoVAR admetia que, sense errors arbitrals, en les darreres jornades el Barça i el Madrid haurien empatat a punts. Xavi Hernández la va encertar quan va dir que s’ensumava quelcom estrany ja des de la primera jornada a Getafe. I això no impedeix proclamar que la temporada blaugrana ha estat pèssima per errors propis i que Joan Laporta ha perdut el nord.
Així doncs, davant aquesta desigualtat crònica i normalitzada, com si un bòlid de Fórmula 1 iniciés sistemàticament cada cursa al capdavant de la graella de sortida, la resta de clubs només poden aspirar a assaborir el seu oasi d’èxit. Mentrestant, els emblanquits altaveus mediàtics que no dubten a inventar escàndols per si de cas el favoritisme no fos suficient –com el cas Negreira, reduït a fum, però segurament elevat a flama si el Barça hagués tingut opcions reals de títols importants- vesteixen d’èpica allò que no és més que la suma de robatori, impunitat i potra i van a l’extrem: com impregnats de la retòrica feixista, parlen de genètica victoriosa o alineació còsmica d’astres, igual que en determinades civilitzacions s’atribuïa a càstig o maledicció un episodi reiterat de pluja en un context d’ignorància científica.
El dia que Florentino no hi sigui –la desaparició biològica acostuma a ser impensable en els megalòmans-, el club-estat tindrà un problema dels grossos perquè difícilment trobarà algú tan influent, si bé els ajuts simplement disminuiran. De moment, però, quan tothom ja assigna la Lliga als blancs sense que s’hagi de jugar, a partir de l’agost s’albira un proteccionisme arbitral a Kylian Mbappé com el que va tenir Cristiano Ronaldo. I els altres dinou equips, a callar i a nodrir-se d’engrunes.
